OPINIÓ

El setge de Madrid

El senyor Montoro no pensava a fer el bé quan va “intervenir” els comptes de l’Ajuntament de Madrid. La capital, des que no la governen els neoliberals, tanca cada any els seus comptes en superàvit i ha reduït el deute a menys de la meitat del que li havien deixat els governs municipals de Ruiz-Gallardón i Botella. I tot això ho ha fet augmentant la despesa social, al mateix temps que esta desenvolupant un ambiciós pla d'infraestructures bastant més "amables" que les del megalòman Ruiz-Gallardón. Tot al contrari, el cobdiciós ministre d’Hisenda en intervenir només ha pensat a limitar la capacitat de l’adversari i posar pals a les rodes al model alternatiu de la batllessa Carmena a Madrid. Era qüestió de no deixar créixer un model diferent, que s’ha mostrat més eficaç que l'anterior i que l’austericidi governamental. La intromissió ministerial, amb obsessió quasi malaltissa, sobre tot, pretén ocultar que és possible una vida més enllà del seu reduït “auster món global”. Com ho ha fet el ministre?: aplicant la llei; no faltaria més.

Aquesta és la gran fortalesa de l'estratègia conservadora. Una estratègia que varen anar blindant en els moments de "vaques grasses" de les majories absolutes. Amb insistència, i sense reparar en protestes, varen crear un formiguer de lleis que ara utilitzen per continuar imposant un model de convivència per sobre de qualsevol legitimació social. Han perdut la majoria absoluta i sembla que aquí no ha passat res. No obstant això, s'ha de reconèixer un mèrit a Rajoy, i al seu equip: sembla que sempre juguen amb un jugador més. Segueixen fent i desfent amb la mateixa insolència que quan tenien majoria absoluta. En el futbol, aquesta “especial” percepció de superioritat pot ser deguda a la qualitat aclaparadora del joc d’un dels contendents. No sembla que aquest sigui el cas. O, més probable, al fet que, efectivament, juguin amb un més, per expulsió del contrari (cessament del govern legítim de Catalunya) o per un arbitratge descaradament parcial (Fiscalia General, Audiència Nacional i Tribunal Constitucional). Per aquí anirien els trets.

En el rebost del formiguer legislatiu conservador hi ha la “llei mordassa”, que afecta l’exercici de drets fonamentals. D’ella el 'New York Times' en va dir que “porta records dels pitjors dies del règim de Franco i no procedeix en una nació democràtica”. Avui encara totalment vigent, la seva derogació transita per un sinuós i llarg camí en la corresponent comissió parlamentària, l’aplicació de la llei representa la resposta autoritària als moviments socials emergents i a les noves formes de mobilització. També hi ha la llei d’estabilitat pressupostària, que limita la capacitat d’actuació de les administracions autonòmiques i municipals, que ara s’invoca per intervenir l’Ajuntament de Madrid. La de la reforma del Tribunal Constitucional que situa aquesta institució com a protagonista directa i activa de l'estira-i-arronsa diari en l’escenari polític. I, darrerament, la interpretació partidària de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, amb formes d'actuació que en el seu dia el mateix Congrés de Diputats havia rebutjat. Tot junt, un arsenal suficient per imposar un criteri i un model de “deriva autoritari” que no correspon a cap legitimació social.

El cas de l’Ajuntament de Madrid és una mostra més d’aquesta pulsió autoritària, encarnada en un govern en què els seus membres estan fets a prova d'immunitat davant un polígraf. Però hi ha alguna cosa més. En un societat on el municipalisme ha tingut sempre un pes rellevant, la dreta –i altres també– va veure amb preocupació, després de les darreres eleccions municipals, que quatre capitals, de les cinc amb més població de l’Estat, estiguessin dirigides per alcaldes provinents dels moviments alternatius sorgits de les mobilitzacions del 15-M i similars. La cinquena capital, Sevilla, està comandada per una coalició encapçalada pels socialistes. Però, si obrim una mica més el diafragma, veurem que dels 30 municipis més grans de l’Estat només tres estan governats per la dreta. Això podia ser presagi d’un canvi –a la història recent espanyola hi ha canvis radicals a conseqüència dels resultats d’eleccions municipals– i la dreta, i el seu entorn mediàtic i institucional, des de la posició de privilegi que és el Govern de l’Estat, pretén torpedinar-lo. Aquesta seria la raó més immediata per la qual s’estaria actuant. Desbrossar el camí abans d'arribar a les eleccions. Jugar amb avantatge.

Segurament, amb l’arsenal legislatiu, els mitjans de comunicació afins i el poder de l'establishment, tot els resultaria fàcil si no fos per un petit detall: els moviments socials i la gent que hi ha darrere de cada nou projecte. Darrere el procés català hi milions de persones, a Carmena l’han votada centenars de milers de persones, el 15-M va donar pas a més de cinc milions de vots per a la “nova esquerra” republicana. En aquestes circumstàncies, no és d’estranyar que les forces dinàstiques caminin amb la mosca al nas.

Etiquetes