OPINIÓ

Sense treva

Rajoy va aconseguir convertir en excepcional el que sempre hauria d’haver estat normal. Aquesta setmana s’ha pogut comprovar que una reunió entre els presidents Sánchez i Torra s’ha convertit en una de les notícies de l’any, tot i que això hauria d’haver estat una cosa habitual. Seria un mal assumpte pensar que es fa un ou de dos vermells quan simplement es fa el que correspon. Si bé la normalitat en les relacions institucionals és molt aconsellable, i encara que ajudi, per si sola no resol els problemes. I, certament, Rajoy en va deixar molts i de greus sobre la taula.

En altres circumstàncies diríem que l’aplec dels dos presidents hauria estat més aviat insuls. Que és necessària una relació bilateral entre l’Estat i Catalunya no deixa de ser una banalitat, després que des de l'inici de l'actual etapa democràtica sempre havia estat així, començant per la restitució de la Generalitat, abans que l'aprovació de la mateixa Constitució i seguint pels successius pactes d’estabilitat dels nacionalistes amb els partits majoritaris. No obstant això, la bilateralitat va ser la primera, i gran conclusió, per no dir quasi única, de la reunió dels presidents. I és que la regressió de la vida política espanyola ha estat tan accentuada que el diàleg és notícia.

La trobada presidencial haurà servit per recuperar temps perdut. Però el temps no ha passat debades, i la qüestió a resoldre no és la que existia inicialment, derivada de la retallada de l'Estatut del 2006. La situació actual requereix de decisions importants, solucions d’Estat. És moment de polítics amb categoria d’estadistes. Els perfils dels dos presidents no són precisament aquests, però m’agradaria pensar que la dimensió dels polítics no la marca la vàlua personal sinó la magnitud dels problemes que afronten. I els reptes que plantejats són grans, majúsculs.

S'ha de reconèixer que la setmana ha estat densa en esdeveniments i notícies. El Tribunal Regional de Schleswig-Holstein ha resolt extradir el president Puigdemont només pel suposat delicte de malversació, el qual representa un torpede en plena línia de flotació de l'estratègia del jutge Llarena. Per si ja no ho sospitàvem, la decisió posa de relleu la vertadera dimensió del problema. Espanya no es pot permetre el luxe de caminar en matèria de drets civils en una direcció contrària a la resta de països del nucli dur europeu.

La vicepresidenta del govern, Carmen Calvo, ràpidament ha assenyalat amb relació a la resolució de la justícia alemanya que "desitjam que la justícia espanyola pugui treballar amb els nostres drets, amb el dret intern del nostre país”. Però cal preguntar-se fins quan l’estat espanyol podrà mantenir i suportar davant els països aliats europeus la ficció de la rebel·lió, de la violència i de la trama criminal independentista, orquestrada pel jutge en qüestió. Sempre hi ha l’esperança que el desig de la vicepresidenta i el govern no sigui superior a la seva voluntat europeista.

És indubtable que la situació està contaminada per un procés jurídic construït de manera artificial. Els missatges que provenen de l’exterior són clars en aquest sentit. També és evident que es va voler crear una idea de catastrofisme entorn del “procés” per mantenir un clima de suposada confrontació i degradació econòmica que permetés justificar la intransigència de l’Estat. Però aquesta setmana s’ha sabut que Barcelona a partir de l’any 2020 acollirà la fira Integrated Systems Europe, la reunió de negocis líder mundial del sector audiovisual, notícia que per si sola posa en dubte la teoria anterior i dona llum a la idea que es té des de fora de la situació.

Tots els 'inputs' que arriben fan pensar que el més sensat seria revisar, amb intel·ligència i habilitat, la instrucció duta a terme pel Tribunal Suprem, més que obstinar-se a tractar el tema des d'una visió de "dret intern", com deia Carmen Calvo. L’autarquia jurídica a la llarga, tampoc, no resultaria bona per a ningú, molt especialment per al govern actual.

En contrast amb aquesta necessitat de reconduir el panorama estatal cap a situacions més raonables, la dreta espanyola ha entrat en una batalla per veure qui és més intransigent i està més a la dreta. Estam en camí de descobrir que a Espanya no hi ha partits d’extrema dreta perquè la dreta en el seu conjunt és extrema. És evident que això crea inquietud, especialment per la inestabilitat que pot provocar. Sobretot en un context en què la monarquia, el cap d’estat, no s’ha mostrat imparcial i en una més que probable nova crisi institucional provocada per l’'affaire' Corinna. No era broma quan deia que la setmana havia esta densa. La via autoritària no està superada, no s’ha acabat amb un canvi de govern. El perill només es pot allunyar consolidant el bloc actual i a partir d’ell guanyar estabilitat i confiança, la qual cosa passa per tornar a la política en majúscules.

Etiquetes