OPINIÓ

Un vot difícil d'explicar

El fiscal superior de les Balears no va tardar ni 24 hores a desestimar la denúncia que el Govern li havia presentat per presumptes crims contra la humanitat pels assassinats de les 52 persones trobades a la fossa de Porreres. El fiscal va al·legar que a Espanya existeix jurisprudència suficient i concloent que impedeix investigar els crims del franquisme. Malgrat aquesta celeritat a contestar, no es tracta d’un assumpte intranscendent que es pugui despatxar en un tres i no res. La jurisprudència internacional avala tot el contrari. No obstant això, la manca de sensibilitat en el tema per part del ministeri públic espanyol persisteix.

L’endemà de la resposta del fiscal, al Congrés de Diputats es debatia una proposta d’ERC per modificar la Llei d'Amnistia, amb l’objecte de possibilitar la investigació d’aquest tipus de crims. El PP, Ciutadans i PSOE votaren en contra de la modificació. Els mateixos partits del bloc que varen fer possible el govern en minoria de Rajoy i, també, l’aplicació de l’article 155 CE que va conduir a la destitució del Govern de la Generalitat, la dissolució del Parlament català i la convocatòria d’eleccions el 21-D. Un maridatge contra natura que dissortadament ja no estranya a ningú.

El portaveu socialista en el debat va argumentar que d’admetre la modificació quedaria “desarticulada una llei que va ser un dels pilars del pacte de la Transició”. Molta sinceritat per part seva; però, ja que ho esmentava, seria interessant saber quantes lleis més hi ha en el pacte de la Transició que vulneren els drets humans i els corresponents tractats internacionals signats per Espanya respecte d’aquesta qüestió. Si més no, per saber el que s’hauria de haver canviat i no s’ha canviat en la legislació actual. O, ja que la majoria de les persones que ara voten ni tan sols havien nascut en aquell moment, simplement, per pedagogia de l’herència rebuda.

El debat sobre el franquisme i la repressió no és més que part d’un altre debat més ampli. La llibertat d’expressió, sobirania, dret a decidir, dret a un habitatge digne, garanties socials, pensions... són al carrer, omplen el temps i l’espai dels mitjans de comunicació. La mobilització social està creixent. L’opinió es preocupa pel futur. I, en aquest context d’efervescència, i incertesa, no es pot negar que aquest tema no adquireix una dimensió simbòlica. És l’expressió més clara de la ruptura amb els compromisos heretats. La superació d’un trauma col·lectiu. Entroncar el sentiment democràtic actual en la democràcia anterior i no amb les lligams d'un període històric fosc. El mateix que varen fer altres països que patiren períodes de terror.

El debat no és insubstancial. El posicionament dels partits em sembla revelador i definitori. S’estan jugant qui escriu, de la millor manera, l’epitafi de la Transició. La dreta espanyola mai va creure plenament en el pacte constitucional de la Transició. Mai l’ha respectat i només l’ha fet servir com a referència per a la involució. No vol escriure, pretén revisar el pròleg. Ara mateix, Ciutadans, la nova dreta efervescent, s’ha aixecat de la comissió parlamentària que el PSOE havia forçat per debatre la reforma de la Constitució. No els fa falta ni dissimular. És més, estan convençuts que això els fa forts. El PSOE, el màxim protagonista i valedor d’aquell període, és qui està en millors condicions per fer-ho, però s’hi resisteix. Està en una situació incòmoda, d’equilibri incert, de centre de gravetat desplaçat, que li fa tremolar el pols per escriure el final.

Tornant a la qüestió inicial, la posició contrària del PSOE a la modificació de la Llei d’Amnistia, al Congrés de Diputats, xoca frontalment amb l’actitud del PSIB-PSOE a les Illes. No és una qüestió formal; mentre que un diu no a la investigació dels crims del franquisme, l’altre, com a part del Govern de les Illes Balears, presenta una denúncia per presumptes crims contra la humanitat. No cal ser molt llest per veure que el posicionament és radicalment diferent. Com tampoc que la desconsideració cap al Govern de les Illes Balears, per part de la direcció socialista de Madrid, cavalca en el mateix cavall de lleugeresa que la fiscal de l’Estat. No tinc cap dubte que l’opinió a favor d’investigar els crims del franquisme és més propera al que pensa la militància socialista en general, que no la negativa del grup parlamentaria socialista al Congrés de Diputats.

Sens dubte, és una qüestió d’actitud. Uns han entès el que l’electorat els demandava i s’han situat el costat que els corresponia, i els altres, per dir-ho de manera suau, transiten per terres que no els corresponen. Mentre que uns han acceptat com a cosa natural liderar una esquerra diversa, els altres només es preocupen per evitar ser superats per aquesta esquerra. Potser aquí radiqui el quid de la qüestió: no estar situat al lloc adequat.  

Etiquetes