La classe mitjana és el problema, no la solució

Fa uns mesos TVE va emetre ¿Generación perdida?, un documental que reflexionava sobre el difícil futur que afronten els joves espanyols. Moltes de les persones que hi apareixien feien una distinció entre dos tipus de víctimes de la crisi. D’una banda, hi havia aquells joves que havien estudiat una carrera universitària i havien après idiomes. De l’altra, els que havien donat per conclosos els estudis i havien optat per “la vida fàcil”, que, sorprenentment, consistia a treballar en el sector de la construcció. Com si suar en una bastida fos poc menys que una canongia, i acudir a un campus universitari, una experiència extrema pròpia d’herois il·lustrats.

La victimització de les classes mitjanes qualificades amaga que la crisi està afectant sobretot les classes baixes. Per exemple, un al·lucinant 55% dels immigrants extracomunitaris estan en risc de pobresa. Des del 2008 estem vivint una intensa polarització social que, tanmateix, no s’està traduint en una mobilització política. En termes de classe, els canvis electorals del 24 de maig han estat superficials. A Espanya el vot segueix sent molt transversal. L’aparició de Podem i de diferents apostes municipalistes no tan sols no ha mitigat aquesta situació sinó que, en un cert sentit, l’ha amplificat: els seus votants estan encara més repartits per tots els nivells d’ingressos que en el cas dels partits tradicionals.

És una notícia horrible. Les classes mitjanes són part del problema, no de la solució. La tradició emancipadora creia que els perdedors del capitalisme eren els agents més eficaços de la transformació social. Els treballadors empobrits estan en condicions d’impulsar canvis polítics beneficiosos per a gairebé tothom perquè són l’únic grup social que té uns interessos a curt termini que coincideixen amb els de la majoria a llarg termini. Per exemple, el desenvolupament de polítiques públiques per a la desmercantilització de l’habitatge seria una excel·lent notícia per a tots, però els que aconsegueixen pagar a empentes i rodolons les seves hipoteques estan poc disposats a assumir els riscos d’apostes d’aquest tipus. Són les víctimes dels desnonaments, que tenen poc a perdre, els que més estan fent per promoure un sistema que resultaria més just i sensat per a tothom, no tan sols per a ells.

Més en general, la centralitat política de les classes mitjanes ens manté lligats a un model d’estat del benestar en el qual el mecanisme d’accés als drets socials és gairebé exclusivament el mercat de treball. Això fa que la despesa pública a Espanya augmenti la desigualtat en lloc de disminuir-la: el 20% més ric rep el 25% de la despesa social, mentre que el 20% més pobre es queda amb el 10%. És un model que privilegia una minoria cada vegada més minsa de treballadors amb contractes de qualitat i penalitza les famílies monoparentals, els aturats de llarga durada, els joves precaris, les persones grans amb pensions reduïdes, els treballadors migrants... A gairebé tots nosaltres, de fet.