El nou relat climàtic d'Extinction Rebellion

Extinction Rebellion no aspira només a l’alliberament polític dels ciutadans

Everybody knows the boat is leaking, everybody knows the captain lied” (“Tothom sap que el vaixell fa aigües, tothom sap que el capità ha mentit”), cantava Leonard Cohen. Malgrat les dècades de dades científiques que demostren el canvi climàtic causat per l’ésser humà, continuem captivats per una història de progrés il·lustrat. La nostra cultura es basa en un sistema de creences que ens diu que controlem la naturalesa i que podem solucionar qualsevol problema amb la nostra superior tecnologia.

Hi ha senyals que indiquen que aquesta història perd força. El 2017, David Wallace-Wells va sorprendre els lectors de la revista New York amb un article titulat “La terra inhabitable”. El 2018, Jem Bendell, professor de lideratge sostenible a la Universitat de Cúmbria, va publicar un article acadèmic en què plantejava la necessitat d’una “adaptació profunda” davant del col·lapse ecològic imminent. Més recentment, Jonathan Franzen també va aixecar polseguera a The New Yorker, on va declarar que davant del fracàs del món a l’hora de disminuir les emissions de carboni, “una falsa esperança de salvació pot resultar greument perjudicial”.

De vegades, però, la història va més enllà de les paraules.

Extinction Rebellion és un moviment de protesta que, mitjançant l’acció directa no-violenta, vol alertar sobre l’extinció i altres crisis ecològiques

A l’abril, unes banderes de colors on hi havia representats un rellotge de sorra, un crani, unes abelles i unes papallones, van començar a onejar sobre el riu Tàmesi. Al cap d’una hora, cinc ponts van quedar tancats al trànsit. Milers de persones van sortir als carrers i van interrompre el trànsit del centre de Londres durant onze dies per exigir una actuació immediata del govern contra la crisi climàtica.

Sis mesos després, la desobediència civil massiva tornava als carrers de Londres i a 60 ciutats del món. En el transcurs de deu dies, a Londres es van detenir més de 1.700 manifestants d’Extinction Rebellion, un moviment de protesta que, mitjançant l’acció directa no-violenta, vol alertar sobre l’extinció i altres crisis ecològiques. La policia va escortar fins a Trafalgar Square un ninot rosa gegant en forma de pop. Els activistes van participar en segudes a l'aeroport de la Ciutat de Londres, a les oficines de la BBC i al mercat de peix Billingsgate. La segona setmana la policia va prohibir les manifestacions, que tot i així es van continuat fent.

La primera demanda del moviment –declarar l’emergència climàtica– va ser satisfeta pel govern britànic l’1 de maig, i fins ara s’hi han adherit 261 ajuntaments. Extinction Rebellion ha fomentat un debat sobre el caos climàtic i la destrucció de la naturalesa que durant dècades ha quedat al marge de l’agenda política. Però una cosa és declarar formalment una emergència i l’altra fer-hi alguna cosa.

El 2008, després de mirar una sèrie de documentals sobre el pic del petroli, vaig tenir el que Rob Hopkins anomena un moment the end of suburbia [la fi dels suburbis]. Em vaig despertar i vaig veure que tot, incloent-hi el raspall de dents que utilitzava i la roba que duia, estava fet de petroli. Em vaig adonar que no sabia res sobre l’extracció d’energia, els mercats financers o l’agricultura industrial. Només havia après una part de la història de la civilització, no pas les conseqüències que ha comportat, ni la mecànica que hi ha sota la seva superfície glamurosa. Vaig començar a documentar-me sobre els principals projectes comunitaris de la Gran Bretanya que feien passos per arribar a una economia de baixes emissions de carboni, des dels repair cafés fins a les granges urbanes.

Al festival Uncivilisation es parlava d'una crisi que obria la possibilitat que les persones giressin l’esquena als mites del progrés i la centralitat humana

Però no va ser fins que vaig descobrir el festival Uncivilisation, una trobada per explorar respostes creatives davant del col·lapse sistèmic, organitzat per Dark Mountain Project, que vaig saber què li faltava a qualsevol discurs positiu que pogués escriure sobre el canvi climàtic. Les converses a la vora del foc no eren sobre les dades climàtiques i el canvi de comportament, sinó sobre una crisi existencial: una crisi que obria la possibilitat que les persones giressin l’esquena als mites del progrés, la centralitat humana i el nostre allunyament de la “naturalesa” i, en lloc d’això, es convertissin en unes criatures més humils, més imaginatives.

Parlar els uns amb els altres sobre la complexitat de la crisi ens portava a la conclusió que no podíem continuar formant part d’una cultura convencional. Això és el que hem pogut veure aquest mes als carrers. Allà on els polítics animen la gent a ser hostil i individualista, els rebels treballen en comú i fan esforços rigorosos per captar el que hi ha sota i més enllà de la retòrica incendiària. Davant de la superficialitat del món de la producció en massa, Extinction Rebellion aporta color, textura i diversitat.

La forma de la seva rebel·lió no és un flux ordenat de manifestants que circulen pels carrers amb pancartes. Es tracta d’una barreja improvisada i desbordant: artistes de circ i una processó funerària, 400 arbres deixats davant del Parlament perquè els diputats els plantin i 40 “escriptors rebels” que llegeixen a Trafalgar Square, mares que fan una seguda en què donen el pit davant de la seu de Google. Hi pot haver un casament, un partit de criquet i un ceilidh (ball amb música i danses escoceses o irlandeses) al pont de Westminster, i un cantant d’un grup barroc que canta Remember me de Henry Purcell al capdavall de Downing Street.

“Hem de recórrer un camí de cendres –em va dir Simon Bramwell, un dels cofundadors del grup–. No és un viatge heroic”.

Però, malgrat tota la calidesa i les activitats culturals, aquesta és una història difícil d’explicar: Extinction Rebellion no aspira només a l’alliberament polític dels ciutadans. La pèrdua de biodiversitat, l’acidificació dels oceans, la desforestació, la contaminació: totes les zones de la vida planetària han quedat afectades per dècades d’una cobdiciosa extracció de minerals i combustibles fòssils. I cap de nosaltres pot dir que és al costat bo. No pots entrar en un supermercat, omplir el dipòsit del cotxe ni posar-te un abric d’hivern sense tacar-te les mans de sang. Tots estem inserits en una civilització que genera estralls en el planeta.

El repte és trobar la manera de desvincular-nos-en. Les demandes d’Extinction Rebellion van un pas més enllà de l’Acord de París: insisteixen que el 2025 la Gran Bretanya hauria d’haver reduït les emissions de carboni a zero. I les seves accions creatives han cridat l’atenció del públic i han fet entrar en joc moltes més veus.

“Hem de recórrer un camí de cendres –em va dir Simon Bramwell, un dels cofundadors del grup–. No és un viatge heroic”.

Si preguntes a la gent per què s’han assegut al carrer, per què sacerdots, professors, infermeres, expolicies, electricistes, un exagent de borsa, homes grans i mares joves s’han deixat detenir, et diran que han fet tot el que han pogut per si soles: peticions signades, canvis en l’estil de vida... Res de tot això ha funcionat.

Però quan et trobes entre altres persones que saben que el vaixell fa aigües, pots contribuir a actuar col·lectivament. L’acció directa no-violenta és efectiva perquè demostres que estàs disposat a posar en risc el teu cos i la teva llibertat. Corrobores les teves paraules. És important qui ets, és important què dius. I no ho dius tu tot sol.

Vivim i morim a través de les històries que ens expliquem, i la història que vivim als carrers de Londres està canviant.

Copyright The New York Times