Un paper per a Europa a Palestina?

Al Pròxim Orient la comunitat internacional té ara la mirada posada en els avenços militars de l’Estat Islàmic a Síria i a l’Iraq, els estats fallits del Iemen i Líbia, les activitats dels extremistes islàmics a tot el món i les contínues gestions per tancar un acord que freni les ambicions nuclears de l’Iran. Mentrestant, el conflicte més antic de la regió -objecte d’un procés de pau iniciat fa dècades i que no va enlloc- continua enquistat a Palestina i Israel i esdevé cada vegada més greu.

A principis de mes l’ONG Defensa dels Nens Internacional - Palestina (DCIP) va presentar al secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, un informe sobre el nombre de víctimes infantils ocasionades pel conflicte palestino-israelià durant el 2014, que treu a la llum algunes de les conseqüències més perjudicials d’aquesta situació. La reacció amb què s’ha rebut també ens recorda per què no hem avançat en el camí de la pau.

Segons aquest informe, l’any passat van morir 561 nens -557 dels quals eren palestins-, la majoria com a conseqüència de l’operació militar israeliana Marge Protector, desenvolupada a l’estiu a la franja de Gaza. A més, durant els 50 dies de conflicte van resultar ferits prop de 3.000 nens palestins, 1.000 dels quals han quedat discapacitats per a tota la vida.

L’informe també detalla la destrucció d’escoles, els problemes de salut mental que pateixen els joves després del conflicte i l’empresonament de nens. Segons Ban Ki-moon, el nombre de nens morts el 2014 va ser més elevat a Palestina que a Síria i Darfur, i només va ser superat per l’Afganistan i l’Iraq. El nombre d’escoles destruïdes en zones palestines va ser el més alt que s’ha registrat mai.

No ens ha de sorprendre, doncs, que la representant especial de l’ONU per a la infància i els conflictes armats, Leila Zerrougui, recomanés que Israel i el seu adversari a Gaza, Hamàs (que també té un historial sinistre), s’incloguessin a la llista anual de l’ONU dels estats i grups que vulneren greument els drets dels nens. Els Estats Units, però, van pressionar el secretari general perquè tragués Israel de la llista. Ban Ki-moon hi va accedir, i va decidir fer el mateix amb Hamàs.

Israel, elogiat sovint al Congrés dels Estats Units com el seu aliat més fiable a la regió, ha signat la Convenció de l’ONU sobre els Drets dels Infants. Costa imaginar l’ambaixadora nord-americana a les Nacions Unides, Samantha Powers, amb una encomiable trajectòria en matèria de protecció dels drets humans, defensant amb entusiasme la neteja de la imatge d’Israel.

Molts europeus conclouran que no és sinó una prova més (si és que en feia falta cap) que els EUA protegiran sempre -i amb resultats desastrosos- Israel de les conseqüències de les seves accions tant a escala internacional com per a la seva pròpia imatge. Però les coses no s’acaben aquí. Israel i Palestina estan atrapats en un temible carreró sense sortida, catastròfic per als palestins i cada vegada més perillós per a les perspectives d’Israel. Com ha afirmat fa poc un grup de destacats polítics europeus, és possible que es perdi l’oportunitat d’arribar a un acord de pau basat en la solució de dos estats, i això deixaria Israel davant d’una dura disjuntiva: convertir-se en una democràcia no jueva o en una no-democràcia jueva.

Aquest grup, format per expresidents, primers ministres, ministres d’Afers Exteriors, comissaris de la Unió Europea i diplomàtics d’alt nivell, va enviar al maig una sèrie de propostes als dirigents de la UE. Segons el grup, Europa hauria de contrarestar l’evident retirada dels Estats Units del procés diplomàtic i assumir un paper actiu en la renovació de les perspectives de pau.

Una de les propostes més destacades és que la UE doni suport, dintre del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, a una resolució que “1) demani l’inici de noves negociacions i fixi un termini de temps obligatori per tancar un acord basat en la solució dels dos estats, o 2) afavoreixi la igualtat de condicions entre la part israeliana i la palestina, reconeixent un estat palestí i secundant amb fermesa l’adhesió de Palestina als tractats i organitzacions internacionals”.

Que s’hagi proposat una resolució com aquesta reflecteix les repercussions del repulsiu comportament del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i de les opinions extremistes d’alguns ministres seus, que han donat ales a les simpaties dels països europeus cap a un possible estat palestí. També a la UE comença a haver-hi un clam perquè s’obligui a etiquetar correctament els productes procedents dels assentaments israelians a Cisjordània. Aquests productes s’exporten a Europa de conformitat amb els acords comercials bilaterals entre la UE i Israel. Però, segons el dret internacional, els assentaments no formen part d’Israel. Tard o d’hora algú portarà la Unió Europea als tribunals per aquest tema.

Lamentablement, la reacció del govern israelià davant aquestes propostes ha sigut la previsible. En primer lloc, els portaveus israelians acusen els europeus d’antisemitisme, l’odiosa taca de la història europea. Però equiparar les crítiques a la intransigència i l’extremisme israelians amb l’antisemitisme és molt perillós. Dir que condemnar les morts i la mutilació de nens a Gaza és una prova d’antisemitisme equival a fer mofa dels actes que de debò són antisemites i que mereixen la condemna de qualsevol persona civilitzada.

En segon lloc, Israel repeteix una vegada i una altra que no té un interlocutor real per parlar de pau. En realitat, Israel es nega a acceptar els fets, com va posar de manifest el menyspreu amb què Netanyahu va rebutjar la solució dels dos estats durant la seva triomfant campanya per a la reelecció. La realitat és que, sempre que hi ha situacions en què un poder hegemònic s’enfronta a aquells a qui condemna com a terroristes, tard o d’hora s’acaba negociant. A Algèria, a Sud-àfrica i a Irlanda del Nord els que manaven no paraven d’afirmar que no tenien interlocutor per parlar de pau... fins que van pactar la pau amb els mateixos terroristes que havien vilipendiat durant dècades.

L’ajornament de les converses fa que cada vegada resulti més difícil posar fi a la violència, i això vol dir que cada vegada costarà més canviar els sentiments engendrats per aquesta violència. Per aconseguir la pau, Israel haurà de parlar algun dia seriosament amb Hamàs, i també amb Fatah i l’OAP. No hi ha cap més alternativa.

Fins llavors, els nens -palestins, en la seva immensa majoria- seguiran patint. Quan deixarà la resta del món de mirar cap a una altra banda?

Copyright Project Syndicate