El retorn d’Occident

No passa gaire que un discurs polític em deixi gelat, però exactament això és el que va passar aquest estiu quan vaig llegir la sorprenent al·locució de Viktor Orbán, el cada vegada més autoritari primer ministre d’Hongria.

A Orbán no se li presta gaire atenció fora del seu país. L’última vegada que va pronunciar un discurs tan digne de menció com el d’aquest estiu va ser fa 25 anys, quan, en la seva joventut, va contribuir a acabar amb el comunisme a Europa. Va ser el juny del 1989, en ocasió del nou enterrament de les restes d’Imre Nagy, que governava a Hongria durant l’aixecament antisoviètic del 1956. En un to irritat, Orbán va exigir la retirada de les tropes soviètiques del territori hongarès.

No obstant això, aquest estiu Orbán va prémer una tecla enterament diferent. Va pronunciar un discurs a favor del que va anomenar l’“estat no liberal” i va oferir cinc exemples de “sistemes reeixits que no són occidentals, no són liberals, no són democràcies liberals i potser ni tan sols són democràcies”. Entre ells hi havia Rússia i la Xina. Era com si el Teló d’Acer i els tancs que van aixafar el govern de Nagy -per no parlar del jove Orbán- mai haguessin existit.

Rússia i la Xina poden haver deixat de ser comunistes, però, per descomptat, no són liberals ni democràtiques. Rússia està situada en algun punt entre l’autoritarisme i el totalitarisme i, tot i els avenços econòmics recents de la Xina, la gran potència asiàtica en ascens segueix ubicada en el mateix bàndol.

Les observacions d’Orbán i el seu posterior anunci de plans per aplicar la seva concepció d’un “estat no liberal” van escandalitzar. ¿Com podia professar unes opinions així el dirigent d’un estat membre de la Unió Europea, precisament quan estava omplint les arques del seu país amb subvencions de la UE?

La veritat és que Orbán es limitava a repetir un argument cada vegada més generalitzat -si bé se sol expressar amb més delicadesa-. Sis anys després de la crisi financera mundial, molts comencen a formular preguntes incòmodes. ¿Com poden seguir sent competitives a escala mundial, les democràcies liberals? Les democràcies occidentals, ¿han perdut la confiança en elles mateixes i la capacitat d’aconseguir una vida millor per als seus ciutadans? ¿Estan en decadència els Estats Units i Europa, consumits i vivint de les glòries passades?

Efectivament, les “democràcies liberals” dels Estats Units i Europa, com les anomenaria Orbán, estan aclaparades per problemes interns. Als EUA, la política polaritzada, la manipulació dels districtes electorals del Congrés i una Constitució que sembla que controli més que no pas que equilibri han obstruït les reformes i sembla que hagin deixat el país a la deriva, i en aigües agitades. S’està reduint la classe mitjana, i el fracàs en algunes aventures exteriors ha dissuadit la “nació indispensable” de continuar carregant el pes de la direcció mundial. Els Estats Units continuen sent indispensables, però, lamentablement, han permès que arreli la idea que no estan disponibles per complir el seu deure.

Alhora, Europa sembla incapaç de complir el contracte social que va sostenir el seu auge econòmic de la postguerra. L’economia més exitosa del continent, Alemanya, insisteix que els seus socis segueixin el seu model de conservadorisme fiscal, de tal manera que asfixia un creixement que facilitaria l’aplicació de les reformes doloroses.

Amb les democràcies més reeixides del món obsessionades pels seus fracassos recents, la política internacional s’ha desplaçat cap a derives potencialment perilloses. L’exagerada sensació de fracàs i d’estancament polític ha impedit que Occident posés en pràctica una dissuasió sensata, unes mesures audaces per reformar les institucions internacionals i un compliment adequat de les seves responsabilitats.

I, no obstant això, és precisament ara, quan les democràcies occidentals semblen menys capaces d’actuar, quan més se’ls exigirà. Cap dels països que Orbán va citar en el seu discurs ha ofert una concepció alternativa de l’ordre mundial. Al contrari, els seus problemes interns amenacen de convertir la incertesa en perill. La petroeconomia russa haurà d’afrontar les repercussions de la caiguda dels preus del petroli. Hi ha empreses importants russes que estan suplicant almoines del seu govern perquè les tregui de les dificultats. El ruble cau com una pedra. Aquest hivern, a Moscou i Sant Petersburg, serà dur.

Fins i tot el creixement supersònic de l’economia xinesa s’està començant a alentir. Alguns economistes, incloent-hi Larry Summers, prediuen que podria quedar paralitzada de sobte. En qualsevol dels dos casos, és probable que el camí a recórrer sigui accidentat, amb cada vegada més friccions en l’àmbit on la política frega amb l’economia. Internament -sobretot a Hong Kong- i a l’exterior, la sensació que produeix la Xina és que l’expressió arribar a un acord no existeix en mandarí.

És probable que els referents polítics d’Orbán es tornin encara més cridaners i nacionalistes en política exterior per mirar de conservar així el suport intern. Per aconseguir la pau al front intern, els dirigents assenyalaran enemics reals o imaginaris.

Les democràcies liberals del món han de començar a creure en elles mateixes altre cop. Han de demostrar que el discurs que Orbán va pronunciar a l’estiu no era més que una pila de disbarats altisonants. Si volem garantir la “pau a la Terra” que prometen les nostres cançons de Nadal, haurem d’invertir-hi més esforços i més autoconfiança.

Copyright Project Syndicate