CAP A LA BIENNAL DE VENÈCIA

L'home mediocre és salvatge

'Singularitat', el projecte audiovisual que Albert Serra mostrarà a la Biennal de Venècia, aborda la transformació de gènere

La frase no és meva. La vaig llegir en un llibre curiós escrit per un buròcrata alemany sobre els orígens i les estructures de la burocràcia. D'aquell llibre, gens sorprenent, em va agradar particularment la manera com descrivia l'especial energia de no deixar que passi res d'especial, la coexistència entre la retòrica capitalista de la innovació i la monumental ingerència que impedeix que la gent es realitzi en el seu treball. Penso aquests dies en el comentari d'una amiga, cineasta com Albert Serra, alemanya, en llegir el llibre: haurien de deixar les oficines a mans de les dones i les màquines.

Les oficines, o moltes d'elles, estan de fet en mans de les dones. No em sembla fora de lloc pensar que, almenys en l'àmbit en què jo treballo, la cultura, cap a un 90% de les feines les realitzen dones. Però és cert que no són elles les que dissenyen els equips, gestionen el seu talent o decideixen sobre la seva capacitat de créixer dins de les organitzacions. Tanmateix, en parlar de cultura hauria de parlar-se no només d'institucions sinó del seu gènere, d'aquest gran òrgan femení atrapat en un cos d'home.

Us deveu estar preguntant: ¿què deu tenir a veure la singularitat i el pavelló de Venècia amb tot això? La veritat és que hi té molt a veure. El projecte que presentarem a Venècia, una pel·lícula, porta per títol 'Singularitat', fent referència a la nova relació humana amb les màquines. La singularitat és el nom d'aquesta intel·ligència invisible de les dones i les màquines. Una intel·ligència callada, que no quieta, a l'espera, i envers la qual la lògica de líders i herois reacciona sempre de forma condescendent. La pel·lícula abraça de ple la idea que la singularitat és el nom d'una transformació sense precedents, encara per arribar, que ens farà descobrir noves maneres de crear economia, societat, desig, productivitat. Una transformació que només es farà possible a través d'un nou règim d'innocència.

El tema no és nou en Serra. De fet, si hi ha un tret comú en totes les seves pel·lícules és la gentil confiança que Serra diposita en el tema, en el grup d'actors, en la imatge. El seu cinema aborda sempre la possibilitat que amb poc esforç i obrint els sentits puguem tocar amb les mans aquesta gran transformació, olorar-la, intuir-la en cada imatge. Fins a l'arribada d'aquest nou estadi, la cinta recala en el present, en la repetició entròpica d'esquemes de poder i legitimació, en l'opacitat que produeix l'opressió i la salvatge energia que frena la possibilitat de deixar els comandaments a d'altres formes d'intel·ligència. La singularitat és això, aquest deixar-se anar, innocent i feliç, perquè un altre gènere inventi el món.