El privilegi d’assistir al muntatge d’una exposició

Viatjar a Venècia sona sempre millor del que és. No és que no m’agradi la ciutat, però no és un mal pla assistir a la Biennal des de casa, a través de les cròniques i de les impressions d’altres. Un dels aspectes més interessants de tot això, al contrari del que pugueu pensar, no és la inauguració i els esdeveniments, més o menys festius, que l’acompanyen. No, el més apassionant és tot el que passa abans: la transformació dels diferents espais, la divergència entre els plànols de muntatge, les idees dels artistes i comissaris i l’obra, quan ocupi el seu lloc. Els pavellons com el de Catalunya utilitzen espais a la ciutat que no van ser concebuts per mostrar art, per descomptat, però que han sigut transformats al llarg d’aquests pocs anys. L’equip tècnic, capitanejat per Carlota Gómez, assignada pel Macba; els arquitectes -Carles Guri i Carolina Casajuana-; l’artista, Albert Serra; tres tècnics d’imatge, i jo mateixa, la comissària, vam arribar abans per posar en practica la transformació.

Aquests dies les converses giren al voltant de la incidència de la llum sobre les pantalles, sobre els últims ajustos en l’edició, els subtítols (la pel·lícula està en català) i el so. L’espai, molt bonic, està situat al final de la Via Garibaldi, al Cantieri Navali, un lloc on es guarden embarcacions, molt a prop de l’entrada als Giardini. La nostra preocupació aquests dies és que la pel·lícula se senti i entendre com funciona el ressò en aquest espai de pedra. També ho és aconseguir que la imatge tingui resolució i, després, que el públic estigui còmode. Aquest procés és emocionant. Al nostre voltant tothom està d’un humor destinat a pensar tots els detalls abans que arribeu vosaltres o els cronistes que us ho explicaran. De fet, crec que si vosaltres, espectadors-lectors o visitants físics, ho poguéssiu viure almenys un cop, canviaria molt per a millor la vostra percepció d’aquests esdeveniments. Aquest millor significa un sentir molt més empàtic entre la proposta de l’artista i a qui va dirigida, l’esforç de tants perquè no es perdi la trobada entre la ment decidida a crear art i els seus espectadors i es doni una dimensió nova que ens permeti pensar-ho tot d’una altra manera. Veniu o intenteu venir de les moltes altres maneres en què és possible estar amb nosaltres.