Escòcia: Londres o Brussel·les?

L’endemà mateix que el Regne Unit encetés oficialment la negociació del Brexit, Theresa May rebia una carta en què Nicola Sturgeon li comunicava que el Parlament d’Escòcia vol convocar un segon referèndum d’independència que se celebraria entre la tardor del 2018 i la primavera del 2019.

El setembre del 2014 el 55% dels escocesos ja van votar en contra de la independència. Semblava que la decisió estava presa. Però el juny del 2016, mentre a Escòcia una majoria del 62% va votar continuar dins la Unió Europea, la majoria del Regne Unit va votar sortir-ne. Una autodeterminació en reclama una altra.

Els partidaris de la independència defensen que Escòcia és una economia avançada amb un PIB per càpita que es compara favorablement amb altres nacions, i que calen els poders d’un estat independent per administrar l’estat del benestar que prefereixen els escocesos. El govern del Regne Unit argumentarà, per contra, que Escòcia ja compta ara amb importants poders econòmics, que gaudeix d’una estructura macroeconòmica ben establerta, que compartir recursos amb tot el Regne Unit és avantatjós per als contribuents escocesos i que més val dependre de Londres que de Brussel·les.

Com en el referèndum del 2014, la discussió tornarà a centrar-se en si la gent viuria millor, o no, si Escòcia fos independent. Ara bé, mentre que les qüestions clau són les mateixes, els arguments aquesta vegada hauran de ser diferents.

Primer, el 2014 hi va haver una clara elecció entre un statu quo -potser amb més poders més descentralitzats- i independència. Ara, amb el Brexit, el debat s’establirà en el context de dues propostes de canvi, totes dues noves i incertes. Una cosa és certa: l’amenaça “Haureu de sortir de la UE” ja no serà sobre la taula. Fins i tot Espanya ja ha anunciat (¿a canvi de què?) que no hi posarà obstacles.

Segon, els indicadors no dibuixen un moment brillant per a l’economia d’Escòcia. Mentre que el PIB al Regne Unit creix a l’entorn del 2%, el d’Escòcia creix només un 1%, i les prediccions per als propers dos anys mantenen aquest diferencial. La forta caiguda dels preus del petroli ha rebaixat significativament la contribució al PIB i els ingressos fiscals que genera el petroli del mar del Nord, i això planteja escenaris de dèficit que serien un repte important per a la transició a la independència.

Tercer, en el referèndum del 2014 el bàndol del va poder argumentar que hi hauria un grau de continuïtat entre l’ statu quo i la independència. El pla era que es mantindria la lliura esterlina i els reglaments financers, que no hi hauria d’haver cap frontera dins de la Gran Bretanya, ja que Anglaterra seria dins de la UE, i que la reina Elisabet II seguiria estiuejant al castell de Balmoral. Tret, potser, de l’estiueig reial, argumentar ara que hi haurà continuïtat serà molt més complicat.

En els propers mesos el govern escocès haurà de concretar la seva proposta en relació a la política monetària i la moneda, la regulació financera i bancària, i la política fiscal (i, fonamentalment, la gestió de qualsevol endeutament i deute que heretaria Escòcia). I haurà de respondre a preguntes difícils. Com s’articularia la frontera dins de la Gran Bretanya? Quines serien les implicacions sobre les relacions econòmiques d’Escòcia amb Anglaterra, amb la UE i internacionalment?

L’opinió pública escocesa no mostra de moment gaire urgència per un altre referèndum. I les enquestes donen avantatge als que s’oposen a la independència. El Partit Nacional Escocès no ho té fàcil. Si perden un segon referèndum, ja poden ben enterrar la independència.

La nova discussió sobre la independència coincidirà amb les negociacions del Brexit. Els poders de Londres s’han mostrat indignats que Escòcia els compliqui una situació que ja era prou difícil. Per què Sturgeon reclama el referèndum justament ara? No tenia més remei. Per mantenir la iniciativa política a Escòcia, ha de condicionar les negociacions del Brexit. Amb un Partit Laborista que ha dimitit de tenir cap influència, el Partit Nacional Escocès és avui l’única oposició al govern conservador de Londres. Sense l’amenaça del referèndum, May podria negociar el Brexit dur, sense cap mirament per a l’autogovern d’Escòcia. Ara, amb la pressió del referèndum, li caldrà preocupar-se d’obtenir resultats més mesurats per persuadir els votants escocesos que el Brexit no serà fatal per al seu benestar ni el seu autogovern. I, si no ho fa, creixerà el suport a la independència.

La partida tot just comença. De moment el govern de Londres diu que ara no toca fer un altre referèndum, però difícilment podrà mantenir gaire temps la seva oposició. Fins i tot els contraris a la independència saben que resistir-se al referèndum només pot perjudicar-los. Com bé sabem a Catalunya, la millor manera d’aconseguir suport per a la independència és dir als escocesos que no la poden votar. Hi haurà un altre referèndum i els escocesos hauran de triar entre desconnectar-se de Londres o desconnectar-se de Brussel·les. La tria no serà fàcil.