Sobirania i federalisme

Sobirania i federalisme, en el lèxic polític italià, són dues paraules que s’assemblen a dues dones que han caigut en desgràcia. Fa temps, de joves, la primera era de bona família, i la segona, de grans ideals. Belles, nobles de llinatge o d’intencions, festejaven en la seva puresa inabastable. Un miratge per a molts cavallers del segle XX. Més tard, van quedar òrfenes. I com totes les noies soles, ho saben fins i tot els nens, van caure en les urpes dels predadors, dels bandits.

La sobirania va ser raptada. Es deia que l’havien reclòs al Vaticà, que el Papa la tenia presonera. Ningú l’ha vista mai més pels carrers de Roma. Van ser anys de dol per a la seva família que, amb l’esperança de veure-la tornar un dia, va acceptar el xantatge i el compromís, fins i tot la humiliació. Ha pagat les escoles privades catòliques, ha renunciat als seus drets, no ha pogut estimar una persona del seu mateix sexe, tenir un fill si no era seguint les normes del seu raptor, ni tan sols podia decidir com morir.

Encara ara, malgrat que el nou papa Francesc sembla que la tracta amb respecte, ningú està segur del seu destí. Molta gent l’espera, a fora, a la plaça Sant Pere. Molts altres, en canvi, han perdut l’esperança: en absència de la sobirania, han abraçat el poder.

El federalisme ha romàs, en canvi, víctima d’un grup d’homes sense escrúpols del nord, anomenats lliguistes. Era una noia d’aspecte masculí, transvestida d’home. Venia de la noble família de l’autonomia (els estats, el grans ducats, els regnes, ja sobirans abans que existís Itàlia).

La van expulsar cap als anys 90, li han fet passar gana i l’han maltractada, l’han obligat a beure aigua del riu Po, a aprendre dialectes que no sabia. Reduïda a prostituta, li havien ensenyat la cobdícia, l’egoisme, el racisme i la indiferència. Quan la banda del nord, un cop perdut el govern, l’ha restituïda a la comunitat, ja estava exhausta, irrecognoscible. Tenia una pèssima reputació, els pares joves nascuts en els anys del saqueig havien ensenyat als seus fills a desconfiar-ne.

I aquesta és la raó per la qual encara ara, poc temps ha passat, a Itàlia el federalisme i la sobirania desperten una gran tristor, un afecte secret, però una profunda desil·lusió. I aquesta és la raó per la qual quan en parlen els altres (Catalunya, Escòcia) es miren amb l’íntima esperança de veure-la reaparèixer, sana i estàlvia, però alhora amb la por que hagi tornat canviada.

Que no podrà, mai més, després de tant patiment, ser la que havia sigut abans.