Quan combatre les ‘fake news’ empara la censura

Molts analistes dels mitjans de comunicació han identificat amb encert els perills que comporten les fake news, però sovint els passa per alt el que implica el fenomen per als mateixos periodistes. Aquest terme no només ha esdevingut una etiqueta per difamar tot un sector, sinó que a més els autòcrates l’invoquen com a excusa per empresonar periodistes i justificar la censura, sovint esgrimint acusacions fabricades de suport al terrorisme.

Actualment, el nombre de periodistes honestos empresonats per publicar notícies falses o fictícies registra un màxim històric mundial d’almenys 21. I és probable que aquesta xifra augmenti, atès que els dirigents no democràtics s’emparen en la resposta a les fake news per perseguir amb duresa els mitjans independents.

Els Estats Units, que en altres temps havien liderat la defensa de la llibertat d’expressió, han abandonat aquest paper. Les diatribes contra les fake news publicades pel president Donald Trump a Twitter han servit d’exemple als règims autocràtics per justificar la persecució dels mitjans als seus països. Al mes de desembre, el Diari del Poble de la Xina, de propietat estatal, va publicar piulades i un text a Facebook que es feia ressò amb entusiasme del mantra de Trump sobre les fake news i assenyalava que “expressa una veritat profunda dels mitjans de comunicació occidentals”. Aquesta afirmació va arribar després que l’executiu egipci lloés el govern Trump el mes de febrer del 2017, mentre el ministeri d’Afers Estrangers d’Egipte criticava els periodistes occidentals per la seva cobertura del terrorisme global. Així mateix, el gener del 2017 el president turc, Recep Tayyip Erdogan, va elogiar Trump per haver renyat un periodista de la CNN durant una roda de premsa en directe. Erdogan, que va criticar la cadena per la seva cobertura de les protestes prodemocràtiques del 2013 a Turquia, va declarar que Trump “havia posat al seu lloc” el reporter. Trump li va tornar el compliment quan uns mesos després es va reunir amb Erdogan i no va fer esment del seu pèssim historial en matèria de llibertat de premsa.

No és cap casualitat que aquests tres països s’hagin afanyat a fer seva la cançó de l’enfadós de Trump sobre les fake news. La Xina, Egipte i Turquia van ser responsables de més de la meitat dels empresonaments de periodistes el 2017, seguint una tendència que venia de l’any anterior. Segons sembla, el silenci de la comunitat internacional s’ha interpretat com a consentiment.

Les lleis amb formulacions vagues que confonen informar sobre el terrorisme amb donar-hi suport serveixen de coartada als règims que volen evitar la publicació d’informacions desfavorables als mitjans. A tall d’exemple, els periodistes que intentin escriure sobre el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) a Turquia, sobre els Germans Musulmans a Egipte o sobre els uigurs a la Xina poden acabar a la presó en molt poc temps acusats de simpaties terroristes. Sobre gairebé tres quartes parts dels 262 periodistes empresonats al món pesen acusacions d’actes contra l’estat, segons l’enquesta més recent del Comitè per a la Protecció dels Periodistes.

Fins i tot en els casos en què els periodistes no són detinguts, cada cop és més freqüent que els autòcrates recorrin al pretext de les fake news per desacreditar el periodisme legítim. A més, en aquest punt, irònicament, els esforços d’alguns governs occidentals per restringir els continguts falsos o violents a les xarxes socials han acabat per beneficiar els autòcrates. Si bé els objectius d’aquestes actuacions de sanejament -evitar ingerències electorals com les que ha perfeccionat Rússia, per exemple- són lloables, han provocat de manera involuntària que se censurés periodistes honestos que informaven de fets reals en alguns dels llocs més perillosos del món.

Pensem en el que va succeir l’any passat amb la cobertura per vídeo de la guerra civil de Síria. Amb la intenció de controlar els continguts extremistes, YouTube va suprimir centenars de vídeos relacionats amb el conflicte, molts dels quals havien estat publicats per la Shaam News Network, la Qasioun News Agency i l’Idlib Media Center, totes agències independents que documentaven el desastre.

En la mateixa línia, Facebook va tancar comptes de particulars i organitzacions que utilitzaven la plataforma per documentar la violència contra els musulmans rohingyes de Birmània, víctimes d’una crisi que l’ONU ha qualificat de “cas de manual de neteja ètnica”. Facebook va afirmar que actuava en resposta a les infraccions de les “normes comunitàries” de la plataforma.

També Twitter, a Egipte i Síria, ha bloquejat reporters ciutadans, impedint-los informar sobre abusos en matèria de drets humans, segons alguns periodistes a qui han tancat el compte. Els censors de Twitter fins i tot han intervingut al cor d’Europa: al gener es va vetar l’ús de la plataforma a una revista satírica alemanya arran de l’aprovació al Bundestag d’una llei que imposava multes de fins a 50 milions d’euros a les empreses de xarxes socials que no eliminessin puntualment el contingut il·legal. Altres països europeus estan valorant prendre mesures semblants per obligar les empreses d’internet a combatre la desinformació i l’extremisme.

Malgrat que les lleis concebudes per frenar el discurs de l’odi, la violència o les fake news siguin benintencionades, la seva aplicació ha estat barroera, atès que inclouen pocs mecanismes que garanteixin la rendició de comptes, la transparència o la reversibilitat. Els governs estan externalitzant la censura al sector privat, on les decisions es prenen amb l’objectiu d’aportar el màxim valor als accionistes, no pas de defensar la llibertat periodística.

Els dirigents de les democràcies del món han de resistir l’assalt antiliberal als mitjans d’informació independents, cosa que implica repensar les lleis sobre continguts elaborades a la lleugera, que són vulnerables als abusos. L’existència d’uns mitjans de comunicació lliures i vigorosos és vital per al funcionament d’una societat sana que la desinformació pot danyar. Tanmateix, els remeis oficials que acaben silenciant els que informen resulten pitjors que la malaltia.

Etiquetes