BarcelonaSe m’acuden poques coses més psicodèliques que ajuntar Ángel Carromero i Jaume Sobrequés. Però jo ho he vist, és possible, i ho és gràcies a Sant Jordi i a El Corte Inglés. Ángel Carromero signa llibres en aquest centre comercial perquè, en paraules del presentador dels autors, va ser “protagonista d’un accident de trànsit a Cuba”. Després diu alguna cosa del líder opositor cubà Oswaldo Payá, però no queda clar. Tampoc esmenta que sigui del PP. Sobrequés era del PSC, s’ha fet independentista i ara es dedica a estudiar la història amb simposis de títol tan diplomàtic com Espanya contra Catalunya. Són dues persones tan diferents com un cactus i un til·ler, però els uneix el fet que cap lector se’ls acosta. El fet de sentir-se ignorats els va acostar tant que van acabar parlant d’allò més distrets fins al seu comiat.
A la rambla Catalunya em trobo Josep A. Duran i Lleida, líder d’Unió, repartint roses. Podria ser la Monyos però sense cabell: vint minuts que l’observo, vint minuts que no deixa de ser abraçat, saludat i fotografiat entre la gentada. Quinze metres més amunt, a l’estand de CDC, Jordi Turull fa el que pot, que no és poc, però res comparat amb Duran. A les taules de La Central, Joaquim Nadal no gaudeix de gaire tirada entre la massa. En canvi, el seu company de diada, l’humorista i dibuixant Joaquín Reyes, és una màquina de fer gargots i vendre.
Nadal i Reyes semblen una altra parella de l’illa del doctor Moureau, però sembla poc comparat amb la trobada entre Alfred Bosch i Belén Esteban, que descobreixo en aquell moment navegant a internet amb el mòbil. Continuo buscant experiències dures del nivell Carromero-Sobrequés i m’adreço al temple del Sant Jordi dels polítics, el Mobile World Center. El MWC és un dels llocs més indescriptibles de la ciutat. S’hi exposen telèfons, unes estadístiques i fotografies tipus Instagram de gent feliç. A la segona planta han habilitat un espai perquè la gent es disfressi de sant Jordi i de princesa, arrambin amb begudes gratis i contemplin autors firmant. Iñaki Anasagasti i Pedro J. Ramírez s’asseuen junts. Tots dos són productes de la Transició, no desafinen. Al seu costat, Julio Anguita comparteix fama amb Àngel Llàcer. O, per ser justos, Llàcer comparteix fama amb Anguita, perquè l’exlíder comunista té més cua que Anasagasti, Ramírez i Llàcer junts. La tirada d’Anguita és extraordinària, i més si es té en compte que sona a temps de quan encara no hi havia ni AVE a Sevilla. L’exlíder d’IU es nega reiteradament a fer-se fotos amb els seus fans, per principis, assegura, però ells es mantenen fidels. Rosa Díez, d’UPyD, l’ha de substituir, però, com que arriba 45 minuts tard, opto per un de similar, Albert Rivera.
A la Casa del Llibre conec dues senyores que segueixen Rivera. Una d’elles es diu Antonia Salmerón i admet que creia que era Pere Navarro. “Ara que m’ho dius, sí que sé qui és: un que és més de dretes que el PP”. Sempre que hi ha un sarau, hi ha de ser Alícia Sánchez-Camacho, però aquesta vegada la descobreixo fora de servei i esperant el seu fill, que és a la paradeta de l’ARA mentre el maquillen de Sant Jordi. Avui ha pogut recollir-lo a l’escola i han sortit a passejar. Qui m’ho havia de dir: Camacho i el seu fill és el més normal que he vist en aquesta diada.
