CONSULTA, EL DEBAT A MADRID

I a Barcelona, la vida seguia igual

Al Fossar de les Moreres l'única persona que s'ha plantat allà amb consciència és un rodamón que viu sota uns cartrons

CRISTIAN SEGURA
CRISTIAN SEGURA

El meu veí, el Ginés, és un home d’edat avançada que acostuma a barallar-se sobre política amb la minyona. És molt de dretes; també se sent molt espanyol. Té més de 80 anys però continua estant al cas de l’actualitat. La consulta no li fa cap gràcia, però segueix el tema amb afició. Sovint me’l trobo al bar de sota casa, a Sarrià, escoltant els veïns parlar del tema. És mig sord: sempre sé què mira a la televisió o què escolta a la ràdio. Ahir el Ginés no seguia el debat al Congrés. I com ell, quasi tothom a qui em vaig trobar en un particular viatge per aquesta Barcelona del procés.

Als caputxins de Sarrià, a dos quart de cinc, començo el meu periple. A la comunitat dels caputxins es va produir el 1966 la famosa Caputxinada, la revolta d’universitaris contra el franquisme. Hi arribo quan un parell de persones empaqueten els aliments que durant la setmana reparteixen per a la gent sense recursos. Em fan esperar en una sala on hi ha revistes dels franciscans i un parell de pintures, una de Montserrat i l’altre del temple a Sarrià. El pare guardià, Enric Castells, m’explica que no té temps per escoltar el debat. Em cita el nom d’un frare que sí que l’està seguint. A Castells el procés li interessa d’allò més, però afegeix que està fart de tensió: “La tensió m’esgota. Hi ha un moment que no puc més. M’agradaria que dialoguessin amb calma, tots”.

El Reial Club de Tenis Barcelona és a tocar dels caputxins. Els preparatius per a l’Open Godó Banc Sabadell estan en marxa. A la primera planta, on hi ha la sala de televisió, descobreixo una classe per als recollidors de pilotes del torneig. En tot el club no trobo ningú que estigui pendent del que passa al Congrés. El porter em pregunta què hi faig, al club -m’hi passejo amb els auriculars, prenent notes-. És el moment de moure’m cap a la següent etapa: la Facultat de Dret de la UB. Dono per fet que allà la mobilització entorn al debat serà multitudinària, però a consergeria em confirmen que no hi ha cap professor o estudiant que hagi organitzat un visionat comunitari, ni res especial per a l’efemèride.

Normalitat

L’autobús de la línia 6 que em porta a la seu de la Diputació a Barcelona està ple d’escolars. N’hi ha quatre que berenen patates fregides de marca blanca. Un d’ells porta la samarreta del “Keep calm & speak Catalan”, però parla en castellà. A la Diputació demano a recepció si la feina evoluciona amb normalitat. El conserge m’observa amb cara de no entendre’m. Miro d’explicar-me: “És que com que hi ha un debat al Congrés que diuen que és històric, potser l’activitat s’ha aturat per seguir-lo per televisió”. L’home respon: “Ah! Jo he vist tothom als seus llocs igual, com cada dia”.

A la plaça Catalunya l’únic que trenca la normalitat és un dels carrets que ven escaiola, assaltat per dotzenes de coloms que han aprofitat que l’encarregada l’ha deixat sense vigilar. La rutina de la ciutat és tan aclaparadora que si no fos perquè escolto el debat per la ràdio pensaria que m’he equivocat de dia. “Almenys a l’Ateneu Barcelonès sí que em trobaré passió política i nacional”, penso mentre camino cap al carrer Canuda. Doncs m’equivoco: no hi ha cap grup de socis organitzats entorn d’un transistor. Són dos quarts de sis i al jardí hi ha una vintena de taules ocupades. Només Jaume Fàbregas, professor jubilat, escolta el que succeeix al Congrés amb el seu smartphone. Fàbregas ha estat seguint l’esdeveniment fins i tot durant les postres del dinar, en un restaurant. Ha demanat que li posessin el debat per televisió i al final tot el menjador, assegura Fàbregas, s’ha engrescat amb la discussió.

Si a l’Ateneu trobem Fàbregas, a la plaça Sant Jaume no trobem ningú. Al final, entre núvols de turistes, detecto una parella de periodistes de La Sexta i també el Sebastià Cintes, un home de Montbui que des d’una cantonada aixeca pancartes: demana caritat i feina.

Un bar amb el debat

El guarda jurat de la seu de Comissions Obreres té pressa perquè s’acaba la jornada. Aconsegueixo que comprovi si algú del sindicat s’ha reunit per seguir la sessió parlamentària. Em confirma que no, no ha vist res fora de l’habitual. En tot el recorregut no trobo cap bar que tingui sintonitzat el ple del Congrés, per això esclato d’il·lusió quan al bar El Camí de Fusta, de la Via Laietana, descobreixo les imatges del debat pel canal 24 hores de TVE. Dos clients escolten Joan Coscubiela. Un és l’Albert Molias, propietari d’una botiga de disseny veïna. Li demano per què creu que l’efemèride no provoca més expectació. “Perquè ja sabem que diran que no. És com quan el meu pare em deia de petit «Això és no, perquè no, perquè ho dic jo»”.

Al Fossar de les Moreres l’única persona que s’ha plantat allà amb consciència és un rodamón que viu sota uns cartrons, amb un gos. Acabo la ruta al Born Centre Cultural, “la zona zero dels catalans”, segons definició del seu director, Quim Torra. Els turistes entren i surten, els nens juguen a la plaça, els taxistes continuen mirant d’evitar la multa dels urbanos i a la cocteleria del davant anuncien que emeten el Madrid-Dortmund. Si a Madrid s’escrivia la història, a Barcelona la vida continuava com si res.