Confessions polítiques sota la llum d'un fanal
BARCELONALa sessió parlamentària es fa feixuga, el debat dura quatre hores. Durant la pausa surto al Parc de la Ciutadella a fumar. Em recolzo en un fanal. Sota la llum observo la dotzena de xofers que fan petar la xerrada. De l'edifici en surten Duran i Lleida i Joana Ortega. Caminen lentament, frec a frec. Parlen en veu baixa. Se situen al meu costat. Duran demana que portin el seu cotxe. El líder d'Unió treu uns papers de dins del vehicle. Durant deu minuts comenten el document fins que un periodista els interromp i Duran marxa del Parlament i la vicepresidenta hi torna. Curiosament, el primer que fa Artur Mas quan acaba la sessió és fer una indicació amb la mà a Ortega: "Tens un moment?" Sí que el té: tots dos marxen a parlar en privat.
Duran només assisteix al ple per escoltar el discurs de Mas. S'asseu a la llotja de convidats a l'esquerra de l'hemicicle. A la dreta hi ha Joan Saura, que ha agafat lloc darrere d'Helena Rakosnik. Just davant hi ha Quico Homs, i davant d'ell, José Montilla, Joan Rigol, Xavier Trias i Jordi Pujol. Montilla es queda fins al final de la sessió, però Pujol, com Duran, marxa abans que parlin Junqueras i Navarro. Abans, però, l'expresident aprofita per tafanejar amb David Fernàndez, de la CUP.
No sé si la CUP vesteix o no amb l'etiqueta adequada per al Parlament, però sí que actuen com a alumnes aplicats. Segueixen la sessió atentament, prenent notes de totes les intervencions. No utilitzen ni ordinadors ni iPads, a diferència de la resta de grups. Aplaudeixen alguna rèplica de Junqueras i es comporten amb respecte durant les quatre hores de debat. Ciutadans, en canvi, continua com en la legislatura anterior, fent escarafalls i alguna befa sonora. "Si em deixen parlar... Així tindreu aparença d'educats", els etziba Junqueras. Ningú riu, només Pere Navarro quan entoma els comentaris irònics del president. Navarro, a diferència de la campanya, mossega més i se'l nota inspirat.
Hi ha tensió i molta serietat. El PP en bloc i Albert Rivera arriben tard a l'hemicicle quan intervé Junqueras. Just abans he enxampat Enric Millo sortint del lavabo i dient a un company: "Encomanem-nos a Déu". Immediatament després surt del bany -de dones- Irene Rigau, picant de mans nerviosa, com els esportistes quan estan a punt de saltar al terreny de joc. Mas qualifica l'ofec financer que pateix Catalunya de "situació gairebé diabòlica".
Mas torna a emprar metàfores marineres, en sintonia amb allò que Sergi Pàmies va descriure com "el llenguatge melindropedant ". Diu: "Sé que hem de salpar, sé que trobarem moltes inclemències en la travessia i que el vaixell no està en les millors condicions... Tindrem un passatge que majoritàriament és conscient de les dificultats". Unes paraules que em fan pensar que, en el periple a Ítaca, només Ulisses arriba a casa, tota la seva tripulació mor. Abaixo el cap i em fixo en el calçat dels assistents. Rakosnik porta unes botes negres de pell girada. Mascarell, sabates negres també de pell girada. Trias, unes sabates negres ben llustrades, segurament noves. Tot em sembla negre, potser perquè ningú al Parlament sembla que tingui motius per celebrar res.
