Crònica d'una entrevista fallida
BARCELONAAla cantonada de Gran Via amb Pau Claris vaig suar ahir la cansalada buscant Floran Corradin, un escriptor italià en llengua arpitana (el francoprovençal) que va venir expressament de la Vall d'Aosta per assistir a la manifestació. Havíem quedat a les 18 hores amb Corradin i el grup que l'acompanyava, encapçalat pel seu amic i exalcalde de la Masó (Alt Camp) Marcel Banús. La trobada per entrevistar-lo no es va produir. Els telèfons no funcionaven i trobar algú entre la massa era impossible. Corradin, a més, impactat per la quantitat de gent i veient que la marxa no es movia, se'n va anar abans de l'inici de la manifestació per por de perdre l'avió de tornada.
El punt de trobada havia de ser l'entrada de Mobles Kibuc, un negoci amb un rètol llampant que podia servir de referència entre la multitud. Com a alternativa vaig voler analitzar la presència estrangera a la manifestació, que era més aviat escassa.
Vaig començar per un noi maurità de nom Mohammed que era a Barcelona de visita i que feia fotos. Mohammed em va confessar que estava impactat per la munió de gent, pels tambors i els castells improvisats. "Quina protesta més ben organitzada!", va dir. Segurament no sabia que tota aquella gentada no havia de quedar-se quieta sinó que esperaven desplaçar-se fins al Parlament.
A la mateixa hora Corradin, els seus companys arpitans i la delegació de la Masó estaven bloquejats a passeig de Gràcia amb la Diagonal. Esperaven que un equip de TV3 s'hi acostés per entrevistar Corradin, però tampoc ho van aconseguir, segons Banús. El novel·lista arpità, des de fa 28 anys vinculat a Catalunya, estava emocionat. Corradin destacava que, malgrat l'èxit de la manifestació, calia tenir en compte que "la independència es guanya convencent una àmplia voluntat dels ciutadans, d'un 60% o d'un 70% del poble". Corradin va marxar i el grup de Banús en dues hores no va poder avançar més de 200 metres, fins al carrer de Roselló.
"Ni siesta ni fiesta"
Durant les dues hores i mitja que vaig resistir a la Gran Via vaig parlar amb tres parelles de turistes -uns noruecs, uns francesos i uns russos-, que admetien que no tenien ni la més remota idea que se celebraria una manifestació, i encara menys que el suport a la independència fos tan gran. Tots semblaven desorientats, com si la manifestació els hagués encerclat de sobte, com un foc, i suplicaven que els expliqués com sortir del caos. Davant de l'Hotel Ritz també hi havia representants del poble berber amb les seves banderes identitàries i un home amb barretina i panxa d'avi del Barça que lluïa un cartell ben gran en anglès: "Catalunya és diferent: aquí no fem ni siesta ni fiesta ". La meva experiència indica que l'afirmació no és del tot exacta. I si no que l'hi diguin a Joan Laporta.
Quan ja em disposava a abandonar l'espera, esgotat per l'escena, va aparèixer un grup de gent amb una adolescent que s'havia desmaiat. La noia va estar quinze minuts inconscient, als meus peus, amb la família envoltant-la, mirant de fer-la reaccionar. Un d'ells em va demanar que truqués a l'ambulància, però els telèfons no funcionaven i no hi havia senyals dels equips d'assistència. Li aplicaven massatges i li feien olorar tovalloletes perfumades. Quan es va despertar, vaig marxar a celebrar-ho al bar Snooker amb unes cerveses, brindant amb una comitiva de Lleida. Un home, amb el seu fill d'uns deu anys, explicava a un amic que voldria veure una Catalunya independent quan el seu fill en complís 18. Si això d'ahir es repeteix gaire, potser li tocarà abans.
