David Castillo
Truco a David Castillo i l'allau d'anècdotes sobre la seva vida comença al primer minut. Li truco perquè m'expliqui el rerefons de la seva novel·la El mar de la tranquil·litat (Proa, 2010), la història d'un home que torna a Vallcarca i es retroba amb el seu passat i amb els desastres d'una economia especulativa.
E l mar de la tranquil·litat flueix entre la història del barri on viu Castillo i la seva pròpia vida. L'Àngel, el protagonista, coincideix amb els seus antics amics, que ara treballen a l'editorial Bruguera. Dels seus anys d'infància, Castillo recorda que Vallcarca era un lloc apartat del progrés, colonitzat per barraques i amb els camions de distribució de Bruguera com a únics vehicles presents. Castillo es va traslladar a Vallcarca quan era un nen de dos anys, procedent del Poble Nou, perquè el metge va recomanar a la seva mare que s'hi mudés per pal·liar uns brots asmàtics. Del seu barri jo sóc especialment fan del restaurant Casa Fausto, situat a l'antiga estació d'autobusos de l'empresa Auto-Òmnibus, de principis del segle XX. Casa Fausto és un restaurant familiar, amb cert aire burgès però en el passat, el bloc de casetes on és, a part de l'estació, hi havia un bar popular i l'Ateneu Llibertari, on es reunien els revolucionaris d'esquerres.
Això i molt més s'explica a El mar de la tranquil·litat . Les baralles de bandes juvenils, per exemple. Castillo va formar part d'una colla de trapelles del seu carrer. "Però no era res criminal, ens tiràvem pedres amb els del carrer veí". Castillo destaca que eren escenaris allunyats de la ciutat. "Diuen que sóc escriptor urbà però jo he tingut pagesos al barri que ens disparaven amb escopetes de sal".
La violència i la delinqüència eren una amenaça i els pares feien tot el possible per allunyar-ne els fills. En el cas de Castillo, amb 14 anys el van enviar a fer de botones a una oficina del Banco Ibérico de l'avinguda Infanta Carlota. Quan va acabar el batxillerat, va ascendir a auxiliar administratiu, picant documents. Castillo va treballar 11 anys al sector bancari. "Una eternitat, perquè m'hi avorria molt". Una eternitat que, quaranta anys després, ha donat els seus fruits creatius.
