PRESSUPOSTOS, DEBAT PARLAMENTARI

L'enigmàtic cas del 10% que ningú sap d'on sortirà

L'oposició al Parlament és tan diversa com una macedònia tailandesa. Per això sorprèn que PSC, PP, ICV, CUP i C's es puguin posar d'acord en alguna cosa

L'oposició al Parlament és tan diversa com una macedònia tailandesa. Per això sorprèn que PSC, PP, ICV, CUP i C's es puguin posar d'acord en alguna cosa. Però sí, és possible, i és gràcies als 2.318 milions d'euros en privatitzacions -un 10% dels pressupostos del 2014- que la Generalitat no concreta o no sap d'on sortiran.

Els partits coincideixen en el fons, però no en les formes. Si David Fernàndez té el rècord Guinness de cites per intervenció parlamentària, Quim Arrufat s'està consolidant com una font inesgotable d'exemples creatius i inesperats. Arrufat va argumentar que el pressupost fantasma és un cas d'obscurantisme i desordre tradicional en les institucions de la Península, comparant-ho amb les inversions opaques per reformar el canal de Panamà o les del canal Segarra-Garrigues. José Antonio Coto (PP) també va ser generós en creativitat. Va denunciar que això és la prova definitiva que tot plegat forma part d'un pla d'Oriol Junqueras per paralitzar l'economia catalana. La imaginació de Coto va ser de matrícula d'honor quan va descriure els governs del tripartit i el pujolisme com a separatisme pur i dur. El PP va deixar altres missatges per a la posteritat: Alícia Sánchez-Camacho va apuntar que Catalunya és, juntament amb Líbia, l'únic país del món on hi ha un Consell de Transició Nacional, i Pere Calbó va advertir que el departament d'Interior no posa fre a la creixent criminalitat que "arrasa amb tot a Barcelona", com si fos Cartago aniquilada per les legions romanes.

Maurici Lucena demostra en cada ple que és el combustible del PSC. Mentre Pere Navarro fa intervencions que sovint tens la sensació que s'ha preparat deu minuts abans amb un Larousse, Lucena parla com fot les puntades de peu un monjo Shaolin. Fins i tot ho va aprofitar per tornar a fer recomanacions literàries a Mas-Colell, en aquest cas del llibre Why nations fail [Per què les nacions fracassen]. Lucena va recriminar fa dos mesos a Mas-Colell que no conegués l'obra del periodista andalús Chaves Nogales. "Segurament és perquè només llegeix escriptors catalans", va dir-li.

Joan Herrera va estar fi, no només va detallar la caiguda en despesa social, sinó que va contraposar-la a les desgravacions que la Generalitat permet i que, segons ICV, es podria estalviar. Si Catalunya fos normal, ERC entendria la intervenció d'Herrera com una declaració de guerra, però la cursa sobiranista, mentre rutlli, sembla que immunitza els republicans davant qualsevol atac per l'esquerra. Herrera no va estar tan encertat durant la sessió de control al govern: va carregar contra Artur Mas per rebre el líder la Lliga Nord i president de la Llombardia, Roberto Maroni, conegut per les seves posicions xenòfobes. I Mas va ensenyar una carta amagada, una jugada d'aquelles que provoquen l'ovació del públic: va recordar a Herrera que el president de Baden-Württemberg, el verd alemany Winfried Kretschmann, no només va rebre Maroni sinó que va fer amb ell una roda de premsa. El líder d'ICV va retreure a Mas que de les 50 mesures contra la corrupció acordades amb ERC, en un any només n'han complert una: el portal d'internet per la transparència. El president va tornar a rectificar Herrera: s'han tirat endavant dues iniciatives més. Però ho va dir amb modèstia perquè tampoc és per tirar coets.

Mentrestant, els tres díscols del PSC, enviats al racó de pensar, mataven el temps mirant el mòbil -Marina Geli- o navegant per Twitter -Joan Ignasi Elena-. Elena també va poder fer petar la xerrada amb el seu nou veí d'escó, el diputat de Ciutadans i oficial d'artilleria a la reserva Matías Alonso. Mai se sap quan pots necessitar l'amistat d'un exmilitar.