"No em toca! Són la família Mas!"
BARCELONAArtur Mas es disposa a abandonar l'acte de presa de possessió com a president. No queda gairebé ningú del parell de centenars de vips del país, polítics i empresaris, convidats a la cerimònia i al piscolabis posterior, càtering gentilesa de la Pastisseria Farga. Mas surt del Pati dels Tarongers però la seva mare l'atura i li diu: "Hem de fer-nos la foto de família". "Ah!", respon Mas. I el president obeeix.
Mas i la seva esposa, Helena Rakosnik, es desplacen al racó on els esperen alguns membres de la família Mas. Família nombrosa: 21 persones es retraten amb el matrimoni presidencial. S'hi van presentant altres membres del clan, que els han hagut d'anar a buscar. Al darrere els esperen els Rakosnik. Després serà el torn dels amics d'estiueig a Vilassar de Mar. Tot plegat em recorda una boda.
Una família llarga
"¿Saben que aquesta fotografia serà publicada a Pronto ?" Gràcies a la innocent broma acabo coneixent la família Rakosnik sencera. La gràcia la dedico a una cunyada de Rakosnik, que em respon que no vol sortir a Pronto . Després em presenta el seu marit: "Mira, aquest noi m'ha dit que sortirem a Pronto ". Els Rakosnik són molt afables, no actuen com si fossin família de la màxima autoritat del país. Em presenten els nebots, els fills -una Rakosnik estudia periodisme i jo l'hi desaconsello-. Finalment em presenten Helena Tornè, mare de la dona del president. Una senyora amb molta energia, es nota que mana. Cinc minuts abans, una persona de protocol li suggereix que ha de sortir a la foto amb els Mas, però Tornè avisa: "A mi no em toca! Són la família Mas!"
A Helena Tornè, senyora de Rakosnik, li agrada parlar. Em relata fil per randa la seva trobada amb Oriol Junqueras, de coneixences comunes a Sant Vicenç dels Horts. També m'explica que si es creua amb Alícia Sánchez-Camacho li'n dirà quatre de fresques. L'aviso que no seria gaire diplomàtic, i que potser ho publico, i em respon: "Fes el que vulguis. Amb 84 anys ja no em preocupa res!"
També hi és un altre clan convergent de pes, els Pujol. Jordi Pujol saluda a tort i a dret. Marta Ferrusola va a la seva. A Pujol l'enxampo parlant amb l'escriptor Xavier Bru de Sala, que diu a l'expresident: "No ens podem aturar sense anar enrere". Com que no ho entenc, i per no donar més voltes a la frase perquè tinc molta feina, m'empasso un brioix amb pernil de Farga. Torno a descobrir Josep A. Duran i Lleida i Joana Ortega compartint confidències. Vaig ser testimoni de la mateixa escena divendres passat, a les portes del Parlament. Els democristians sembla que tenen molta feina per trobar el seu encaix en la transició nacional. Encara més feina per passar desapercebut té el ministre Cristóbal Montoro, que en comptes de menjar canapès i saludar els assistents es passa mitja hora parlant amb els periodistes. Durant el discurs de Mas, cada vegada que les càmeres l'enfoquen, a l'auditori de convidats hi ha xiuxiueigs i somriures. Però crec que el ministre deu haver estat rebut cordialment. Es nota que és la vigília de Nadal: fins i tot el president em toca el braç i em saluda. A mi, però, amb qui m'agradaria parlar és amb el senador Josep Maldonado, possiblement l'home que ha assistit a més actes institucionals i festes de la política catalana. Si escrivís un llibre, seria una gran crònica social, estil New Yorker .
Les trinxeres de Franco
Veig Salvador Alemany, president d'Abertis, i recordo que quan ha arribat a Palau, a la plaça Sant Jaume, el públic l'ha aplaudit. He preguntat a un home allà present si sabia qui era. M'ha contestat que no. Es diu Obdulio Sánchez, té 86 anys i viu a Catalunya des del 1947. Natural d'Àvila, va venir a Catalunya per fer dos anys de servei militar. "El vaig fer a Martinet, a la Cerdanya, cavant trinxeres per a Franco", m'explica Sánchez. Després va treballar a Campari i en una fàbrica de plàstics de Cervelló. Diu que s'estima Catalunya més que cap altre lloc. "Amb 20 anys, aquí em van ensenyar a llegir i escriure. També vaig aprendre a conduir. Però no vull que siguem independents. La situació és complicada, i això encara ho faria més complicat". Al seu costat, una jubilada crida insults contra els polítics que arriben a la cerimònia. Sánchez li demana respecte: "Els hem escollit nosaltres. Són els representants del poble".
