El fem de la humanitat
Els morts de guerra són fem humà. La frase es pot entendre en sentit literal -cadàvers que fan d'adob per adobar el sòl- però també en sentit metafòric, perquè els morts de guerra són el pitjor de la nostra espècie: sang a cabassos en nom de la raó. Cada guerra ens fa retrocedir en l'evolució perquè cada conflicte bèl·lic pressuposa que al darrere hi ha una, dues, milers o milions de persones que hi donen suport. Només se m'acut un tipus de guerra que sigui legítima, la que és en defensa davant d'una invasió armada: davant l'Alemanya nazi envaint mig Europa, davant l'Iraq de Saddam envaint Kuwait, l'URSS envaint l'Afganistan o davant les tropes sèrbies degollant la minoria albanesa. La resta de guerres són un error contra la civilització.
L'actuació de l'OTAN a Líbia és un error, un exemple de l'egoisme tribal que motiva la majoria de conflictes. França i Anglaterra no han intervingut a Líbia en nom de la democràcia, hi han actuat pel bé de les seves empreses i potser de la seva societat, però dubto que ho hagin fet pensant en el bé dels libis. Cap dictadura s'ha de combatre amb una intervenció militar exterior. És voler apagar un incendi amb benzina. Les guerres de prevenció que van seguir els atemptats de l'11-S en són el millor exemple. A l'Iraq i a l'Afganistan hi havia règims despòtics, però no hi regnava el caos. Si Europa i els EUA volen jugar al Risk, que ho facin com a Egipte o a Tunísia, donant suport a grups opositors. Aquests tampoc tenen cap pedigrí democràtic, però almenys s'haurà evitat el vessament industrial de sang.
