La multiplicació de les paelles i dels socialistes
"Restaurante Europa. Bautizos-Bodas-Comuniones". Sota el cartell del merendero Europa, José Montilla va creuar ahir la Pineda de Gavà repartint encaixades de mà entre els seus fidels. Com que l'aparició de l'expresident va ser el primer que vaig veure de la Festa de la Rosa, em vaig imaginar que l'aplec més tradicional del socialisme consistiria en un bany de masses dels seus líders i xerrades doctrinàries amb els militants. Però no va ser així: Montilla va passar fugaç com un esparver, igual que els membres de l'executiva del PSC. Montilla almenys podrà dir, a diferència de la vella guàrdia del tripartit, que va estar present a la festa de la multiplicació de les paelles i dels federalistes.
La pineda de Gavà era xauxa. Paelles d'arròs, carns i plats de migas amunt i avall sense aturador. Partides de dòmino, embotits, copes de vi, petaques de brandi i so de guitarres. Ambient fraternal i proletari. Multitudinària assistència, "més de 20.000 persones", segons l'organització. No ho hauria dit mai que hi havia tanta gent, i això em fa pensar que si el PSC hagués participat en la manifestació de la Diada, en comptes d'un milió i mig, potser n'haurien comptat tres milions. Tot és a l'engròs a la Festa de la Rosa: el menjar, l'alegria i la paraula federalisme , que jo no havia sentit mai tantes vegades repetida, ni tan sols quan vaig assistir a un ple de l'Assemblea Federal Suïssa. Si fem cas al missatge que va transmetre ahir Navarro, darrere seu hi ha un exèrcit de federalistes llestos per desembarcar a Normandia-Madrid i fer d'Espanya el paradís de les nacions.
Només un centenar de vips s'asseuen als voltants de l'escenari; la resta, els 20.000, està emboscada entre els pins i les taules de plàstic. Quan Montilla surt de la zona vip , la militant Loreto Padilla, nascuda a Granada però resident a Caldes de Montbui, li diu en un perfecte català que està guapo i molt prim. Montilla respon que en realitat s'ha engreixat uns quilos. En dono fe. Un altre militant se li acosta rialler i li pregunta: "Què tal, Monti?" Monti, enigmàtic, somriu i fuig. Marina Geli és l'altra supervivent del tripartit que identifico. La Geli té el seu moment de protagonisme quan una dona de la primera fila cau desmaiada durant el discurs de Rubalcaba. Geli, que és metgessa, mira de socórrer la dona saltant les tanques que separen la tribuna de personalitats de la zona popular, però no ho aconsegueix i per sort algú altre pot atendre la senyora de la lipotímia.
La mateixa Geli és la primera dels membres de la comissió executiva del PSC a marxar. Sola, sense que cap militant li demani autògrafs o fotos. Tot al contrari del que passa amb Carme Chacón, que es passa el matí constantment sol·licitada per militants, que li demanen de retratar-s'hi. L'exministra de Defensa no diu ni ase ni bèstia: en arribar, agafa lloc a cinc cadires de distància de Rubalcaba, escolta els parlaments i, quan acaben, agafa la bossa, saluda els coneguts i marxa amb la seva secretària.
Dels dirigents socialistes, l'únic que descobreixo a la zona popular és Joan Ignasi Elena, acompanyat d'amics i família. Li pregunto si és costum o no que a la Festa de la Rosa els líders del partit facin germanor amb les bases, i em respon que no ho té clar. Jo encara ho tinc menys clar. No hi trobo ni Rubalcaba ni Navarro, tampoc l'alcalde de Gavà, que una hora abans havia assegurat des de l'estrada que el PSC "no és el partit de la carmanyola".
Durant la intervenció de Rubalcaba, no hi cap ni una agulla entorn de l'estrada, a l'àrea habilitada per a l'audiència; quan és el torn de Navarro, el número d'espectadors cau al voltant del 40%. Segurament és perquè hi ha gana i la gent té por de perdre el plat de paella, però també hi ha alguna cosa en la retòrica de Navarro que el fa menys engrescador que el líder del PSOE. Al meu costat sento uns joves que fan travesses de qui serà candidat contra Mas, si Navarro o Chacón. I aleshores entenc que potser sí que el PSC, entre tanta paella, migas i licors, no s'acaba d'ubicar.
