BarcelonaEl Palau de Pedralbes és un mausoleu, un món caduc. És un testimoni de la història, potser només això. A principis del segle XX era una residència de la família Güell, referents d'aquella alta burgesia catalana que ha anat difuminant-se com el fum de les seves antigues xemeneies. El 1926 van obsequiar Alfons XIII amb la casa i els terrenys, per convertir-la en la residència barcelonina del monarca. Alfons XIII va haver de fugir d'Espanya, i la seva descendència no passa precisament pel seu millor moment. El palau és avui la seu de la Unió per la Mediterrània, una institució que té menys activitat que una castanyera aquest octubre i que, a més, simbolitza un món en perpetu conflicte i que fa segles que va deixar el lideratge del progrés a altres racons del món.
Artur Mas era ahir el factor diferencial al mausoleu. Era el convidat no desitjat i a més a casa seva, perquè la Generalitat és la titular del palau. El govern espanyol no volia que el Fòrum Econòmic del Mediterrani Occidental fos la festa de Mas, però ho va acabar sent. Les hores prèvies a l'inici de l'acte van ser un seguit de corredisses i contactes per mirar de decidir com seria el protocol. El president va poder saludar els ministres d'Exteriors, a la sala dels trons, una cambra preciosa on vaig descobrir la delegació líbia fent-se fotos i llançant floretes a les hostesses. Mas i Rajoy van parlar en privat cinc minuts i després es van acomiadar, deixant la premsa amb un pam de nas, separats per una porta de vidre que ens van tancar als morros. Mas va marxar i Rajoy va dirigir-se a l'auditori, on va recitar una oda a Barcelona. Mentre Rajoy parlava, jo prenia nota dels objectes del mausoleu. Em van agradar la mitja dotzena de quadres d'Alfons XIII i souvenirs seus, com una placa que recorda la visita del monarca a la fàbrica de Cros de Badalona o una copa que li va lliurar el Club de Tennis de Sant Feliu de Llobregat.
Intento parlar amb els tòtems de l'empresariat espanyol. Antoni Brufau sembla que està constantment ocupat, potser perquè així la premsa el deixa tranquil. En canvi m'atén Juan Miguel Villar Mir, referent del Madrid amb poder. Vicepresident d'Economia i ministre d'Hisenda del primer govern espanyol post-Franco, president del grup metal·lúrgic i energètic que porta el seu nom, conseller d'Abertis, Villar Mir és encantador. Li demano el seu parer sobre les relacions Catalunya-Espanya i em remet al discurs de Rajoy: "Ha estat excel·lent, cada frase, amb molt de fons, dirigida a qui ha d'anar dirigida, era excel·lent".
Incomoditat amb el procés
El tema , és a dir, el procés, sembla destorbar molts assistents. Dos representants de la patronal italiana es limiten a dir-me que s'estimen Espanya i que tenen pressa. Pressa per fer un cafè a deu metres d'on els abordo. El conseller econòmic de l'ambaixada de Tunísia, Kais Kabtani, comenta que entenen "la sensibilitat del tema" però que és un assumpte intern d'Espanya. Hi havia, però, gent que es mullava, com Abderrahman El Glaoui, director de l'oficina al Marroc del Banc Islàmic per al Desenvolupament: "Cal respectar el que decideixi el poble. Catalunya té una estreta relació amb el Marroc al marge del govern central. Al Mediterrani no l'ha d'afectar el que decideixi el poble".
