De tapes amb el Caudillo
MADRIDAla Plaza Mayor de Madrid hi ha un bar de cuina andalusa que és un referent per al turisme de la capital espanyola. Es diu La Torre del Oro i el menjar que s'hi serveix és un plaer. Els cambrers em van explicar fa dos estius que el lloc és molt freqüentat per catalans que el coneixen gràcies a les esmolades anàlisis polítiques del periodista Enric Juliana. En el seus escrits, el local hi apareix com a escenari; el cap del toro Segador, penjat en un extrem del local, n'és el protagonista. Però el toro Segador no és l'única atracció de La Torre del Oro: les parets estan cobertes de fotografies del món dels toros i de celebritats aficionades. Entre elles, també a un costat i a l'altre de Segador, n'hi ha un bon grapat de Francisco Franco.
Franco als toros, Franco estiuejant, Franco dirigint-se a les masses... La Torre del Oro és un petit temple al dictador. Aquest gener el local està tancat per vacances i ho vaig aprofitar per investigar si això d'anar-se'n de tapes amb el Caudillo saludant per damunt del teu cap és una pràctica normalitzada a la Plaza Mayor. Per sort, no es tracta d'una afició generalitzada, però La Torre del Oro no és l'únic nostàlgic dels temps del Cuéntame . Entro al bar taurí Cristina i em confirmen que tenen fotos de Franco, però que l'amo només en vol exhibir dues: són d'una escena de caça de Franco amb la seva esposa i el Cordobés. "La Torre del Oro és una excepció, no n'hi ha cap altre que en mostri tantes", em diu l'encarregat del Cristina. Ens serveixen uns musclos, croquetes i unes canyes quan entren sis infermers de Sòria i Saragossa. Ells també s'havien trobat tancat La Torre del Oro. Em confirmen que saben que allà hi ha tot un catàleg d'imatges de Franco. Cinc d'ells em responen que no els sembla malament, "és una celebritat més". Les seves imatges s'intercalen amb retrats d'actors com Orson Welles i Ava Gadner. Només una noia, originària de Logronyo, diu que no li sembla bé. "És part de la història", repliquen els companys.
Societat polièdrica
La societat madrilenya, com arreu del món, és polièdrica. Al carrer Atocha, a tocar de l'hotel on pernocto, entre joves que fan botellón i discoteques hi ha un monument preciós als advocats sindicalistes assassinats el 1977 en un atemptat de la ultradreta. A Catalunya també hi ha franquistes, però no m'imagino que a cap restaurant de Barcelona gosin penjar fotos de Franco, ni tan sols en locals freqüentats per espanyolistes, com pot ser l'elegant José Luis de la Diagonal. Tampoc crec que al bar de Sarrià on es reunien les Brigadas Blanquiazules hi tinguessin fotos del dictador. Spain is different , dirien alguns. La memòria històrica s'escriu de manera diferent segons el barri, afegiria jo.
