12/04/2012

Amics i ben just

3 min

Quan el president Obama es va presentar davant la premsa el 14 de març del 2009 va fer una autèntica declaració pública d'amor al seu col·lega brasiler, Lula da Silva. Volia esborrar el regust pels errors de protocol que la Casa Blanca havia comès: escriure malament el nom de l'insigne visitant en l'anunci oficial i, sobretot, filtrar que la visita s'havia canviat d'hora per deixar més temps per celebrar Sant Patrici. Però els elogis d'Obama -home de pocs compliments- al carismàtic líder brasiler pretenien molt més que superar un error. Eren l'expressió d'una sincera admiració i d'una veritable voluntat de segellar una nova relació. "Hem tingut una esplèndida confluència d'idees que ens permetran treballar plegats", va dir. I en l'agenda d'aquesta entesa ho va col·locar quasi tot: la recuperació econòmica mundial, l'enfortiment del sistema financer, més comerç bilateral, el desenvolupament dels biocarburants -el Brasil n'és un líder- i tots els grans temes de l'agenda política internacional, des de l'Iran i el Pròxim Orient fins a la lluita contra la pobresa.

Poques setmanes després, en ocasió de la cimera del G-8 a Itàlia, els dos presidents es van coordinar de nou sobre l'agenda comuna abans d'asseure's amb els altres participants, i en senyal d'amistat el líder brasiler li donà una samarreta de l'equip nacional signada pels jugadors. La selecció dels EUA acabava de perdre contra la brasilera en el torneig continental i Obama va encaixar amb elegància un regal que era un petit cop baix.

Tres anys després de l'espectacular visita de Lula, aquesta setmana ha estat Dilma Rousseff qui ha passat pel Despatx Oval. No hi ha hagut errors de protocol. Des d'un primer moment va quedar clar que la presidenta no tindria un sopar de gala ni una rebuda d'estat. Després del "dinar de feina" la premsa es va haver de conformar amb una breu declaració oral i una nota escrita. Les maneres i el contingut del viatge han deixat clar que encara hi ha molt a fer per consolidar l'aliança entre dos gegants que ho són d'Amèrica i també del món. Perquè el Brasil, després d'avançar el Regne Unit, és ara la sisena economia mundial.

Rousseff i Obama fa mesos que intenten superar unes diferències que molts imputen a l'agenda exterior que l'impetuós Lula va liderar els últims anys. El principal punt de fricció es produí a propòsit de l'Iran: la UE i els Estats Units havien acordat un pla per controlar el seu programa nuclear, però el Brasil i Veneçuela donaven oxigen al règim de Teheran tot posant una catifa vermella al president Ahmadinejad. A Washington tampoc li va agradar la duresa de les declaracions brasileres contra les accions d'Israel ni, més recentment, l'abstenció al Consell de Seguretat a l'hora d'autoritzar la guerra a Líbia. A l'ONU, la cada vegada més forta diplomàcia brasilera encapçala els esforços per contenir la doctrina coneguda com a "responsabilitat de protegir", que considera una manera encoberta d'intervenir militarment en altres països sense abans exhaurir els esforços diplomàtics.

Sembla que en la reunió del Dilluns de Pasqua no es va avançar gaire sobre aquests temes. I això afecta un dels nervis més sensibles del gegant sud-americà: la seva aspiració a ser membre permanent del Consell de Seguretat. "Que els EUA donin el suport a l'Índia per asseure's entre els grans del món i encara no al Brasil només s'explica pel fet que Washington no tolera dissidències", asseguren alguns analistes. Altres creuen que al Brasil se li ha indigestat tant progrés i que el seu futur poder econòmic representa una competència inquietant.

La presidenta Rousseff ha marcat diferències importants amb el seu predecessor que li haurien d'aplanar el camí de la seva relació amb Washington i, de passada, amb Europa. D'entrada ha enfocat la seva acció en qüestions internes com el desenvolupament econòmic i social, amb atenció especial en la millora de l'educació -veritable punt feble del país-. De moment, però, això no sembla suficient per establir una confiança sòlida. Que els EUA tinguin acords de lliure comerç amb onze països del seu continent i no amb el Brasil n'és una mostra, sobretot si tenim en compte que els nord-americans voldrien temptar amb els seus productes la creixent classe mitjana brasilera.

Les obertures comercials en ambdós sentits són els fonaments necessaris perquè aquesta amistat vagi més enllà. A més, el Brasil hauria de buscar maneres constructives per consolidar el seu nou paper al món, i Washington hauria de comprendre que una relació entre iguals és més productiva i no significa haver de dir amén a tot.

stats