Fronteres

La frontera entre Noruega i Rússia ha estat tradicionalment considerada com una de les que separen països amb nivells de vida més diferents. Fa vint anys, quan vaig passar de Kirkenes, una tranquil·la ciutat al peu d'uns bellíssims fiords al nord noruec, a Nikel, al costat rus, fins i tot hi vaig trobar que la neu era diferent. La blancor enlluernadora de la llum de l'extrem nord es convertia en una mena de fangar gris fosc, difícil de distingir d'un aire igual de gris per la contaminació que suportava. La causant d'un paisatge tan esfereïdor era precisament la immensa fàbrica processadora de níquel que domina aquesta ciutat russa, batejada amb el nom de la planta grandiosa i contaminant. La frontera separava dos mons.

Els anys han passat i les diferències es mantenen. Al costat rus s'hi nota una clara millora de les condicions econòmiques que contrasta, però, amb el terrorífic estat del medi ambient. I els nivells de diòxid de sulfur no s'aturen a la frontera. L'associació Bellona, capdavantera en la denúncia dels abusos mediambientals a tot l'Àrtic, no para d'acusar els propietaris de Norilsk Nickel, la potent empresa explotadora dels rics jaciments minerals del país, de perpetuar una degradació de conseqüències irreversibles.

Hi ha altres fronteres que revolten per l'abisme que separen. La que hi ha entre Mèxic i els Estats Units n'és un exemple. Ens ho recorden els milers de persones que cada any moren en l'intent de creuar-la. Però entre aquestes fronteres que separen dos universos oposats n'hi ha una de la qual només ens recordem cada vegada que hi ha una guerra, com fa poc més de quinze dies. És la inhumana separació entre Israel i Gaza.

En un costat, el segle XXI es veu i es nota per tot arreu. Autopistes físiques i vies tecnològiques ultraràpides. Platges de sorra agradables i ben cuidades. Hospitals amb tots els avenços clínics. Escoles de tot tipus, restaurants, i tot el que podem considerar un entorn occidental ben normal, si no fos per la peculiaritat política i social que viu Israel a causa del conflicte i l'ocupació de Palestina. A l'altra banda, el caos urbanístic i les destruccions per la guerra formen part d'un paisatge urbà en què els munts de runa i els sorrals a la vora del mar, plens de deixalles, dominen un univers desordenat. Els pocs hospitals estan mig esfondrats i les mercaderies no hi arriben per carretera, sinó a través dels centenars de túnels construïts entre Egipte i Gaza, per on transiten d'estraperlo no només productes de consum diari, com ara medicines, aliments o bé cotxes, sinó també armes, municions i peces metàl·liques que esdevindran parts dels míssils que els militants de Hamàs, els autèntics amos de la franja, disparen intimidatòriament contra l'altre cantó de la frontera, contra territori israelià.

De Gaza sorprèn i indigna quasi tot. Resulta xocant, només a vint quilòmetres de distància de la modernitat d'Occident, la inexistència de clavegueres, de manera que els rius de porqueria segueixen les voreres dels carrers. També ho és la gran quantitat de burros que transporten amunt i avall les mercaderies arribades "pels túnels" o bé el color verd que els radicals islàmics de Hamàs han col·locat arreu. Sorprèn, per l'efecte tranquil·litzador que té, la presència generosa dels treballadors de la UNRWA, l'Agència de l'ONU per als Refugiats Palestins, una de les poques organitzacions que ofereix escoles i atenció als menors, a més d'aliments i productes de primera necessitat, sense demanar res a canvi.

Israel ha intentat guanyar dues guerres en els últims quatre anys en un territori esquifit en dimensions, arrasat en recursos, amb una població empresonada, desemparada i sense cap altra alternativa que quedar-se en mans dels radicals de Hamàs. La segona d'aquestes guerres, ara fa tres setmanes, va durar només vuit dies després que el règim de Benjamin Netanyahu acceptés finalment una confrontació breu amb guanys limitats. El botí mes preuat va ser la mort d'Ahmed Jabari, el líder militar de Hamàs, assassinat el primer dia de la confrontació pels coets israelians.

Arrasada, raquítica i empobrida, Gaza ha resultat ser una vegada més una peça inabastable pel poderós estat de l'altre cantó de la frontera. Un exemple que la força no es mesura de la manera tradicional. El 25è aniversari de la fundació de Hamàs, dissabte passat, celebrat amb la multitudinària acollida al líder exiliat Meixaal, que trepitjava la franja per primera vegada, ho van deixar ben clar. Els dos mons que divideix la frontera no podrien ser més oposats. Però, com el diòxid de sulfur que contamina tant Rússia com Noruega, israelians i palestins estan atrapats més que mai en una malla de la qual només sortiran plantant-hi cara amb una negociació. Al cap i a la fi, malgrat que Netanyahu diu que no reconeix Hamàs, acaba de pactar-hi un alto el foc.