Ineficàcia al poder? No, gràcies!
Pot semblar un acudit, però cada vegada hi ha més politòlegs i experts que consideren que un dels grans problemes dels Estats Units ara no és ni l'economia ni la confrontació política, sinó la Constitució. M'explico: la gran llei bàsica nord-americana obliga els polítics, al govern o fora, a estar en campanya electoral permanent. Les interminables primàries, que precedeixen les eleccions cada quatre anys, segresten l'entorn polític com a mínim un any abans de la data fatídica. A més, les mid-term per escollir parts del legislatiu cada dos anys acaben de paralitzar el govern.
El president i la majoria que li dóna suport no arriben mai a tenir al davant prou perspectiva temporal per adoptar, explicar i aplicar decisions veritablement transformadores. Es veu obligat a governar sempre mirant de reüll les enquestes. Mala manera de fer avançar un país, sobretot enmig de crisis, i en especial si és el més important del món! Es calcula que, de fet, el temps hàbil per marcar l'acció d'una legislatura es redueix als vuit primers mesos.
El sistema funciona així des de fa segles, tants com en té la Constitució americana. Però ara, aquest enfangament polític és mes profund per la crisi de governabilitat que viu el món occidental. Ho analitza Charles Kupchan, professor a Georgetown, al llibre The West, the rising rest and the coming global turn , que està a punt de sortir i del qual l'autor va mostrar un superb aperitiu en la revista Foreign Affairs .
Kupchan explica que els governs pateixen nivells d'ineficàcia sense precedents. La primera causa és que la interdependència, sorgida de la globalització, dilueix l'impacte dels instruments tradicionals d'acció política, utilitzats en les democràcies liberals. La segona és la difusió del poder. "Massa cuiners als fogons", defineix gràficament. És veritat. Cap problema, sobretot si és gruixut, es resol només per un grup de països afins, per exemple els occidentals. Es necessita sempre el suport d'altres països, molt menys amics. La manca de consens mundial sobre la crisi econòmica i financera, evident pels desacords al G-20, n'és un exemple clar.
Aquesta crisi de governança als EUA, agreujada per un sistema polític molt travat pels cicles electorals, és més rellevant que mai per una polarització totalment paralitzant. Res no es mou al legislatiu, ben poc a l'executiu i la gent del carrer només veu la degradació de la vida quotidiana. La legislatura de la crispació a Espanya, que tant de bo quedés enterrada ahir, és una lleu imitació del veritable bloqueig que pateix a hores d'ara la vida política nord-americana, més necessitada que mai de decisions. Uns 100 milions d'americans, és a dir, un de cada tres, viuen al límit de la pobresa o quasi. 50 milions de persones no tenen seguretat social, molts per haver perdut la feina, que els donava aquesta cobertura. En les últimes dades oficials, els pobres sumen 43,6 milions de persones, el 14,3% de la població. La xifra absoluta més alta des de fa 51 anys. Es calcula que els ingressos per cada família han caigut un 10 per cent l'última dècada. Per tant, el que ha augmentat són les desigualtats, que han convertit els Estats Units en un dels països més desiguals del Primer Món.
A aquestes crues estadístiques s'hi suma que l'agenda internacional no és més fàcil: una guerra pendent d'acabar a l'Afganistan; no se sap com evolucionarà l'Iraq després de la retirada; al Pacífic no s'albira un respir, sobretot amb els interrogants oberts amb la mort de Kim Jong-il -es desconeix tot de l'hereu i del que vol fer-. L'ebullició al món àrab/islàmic és total, només cal veure a diari la plaça Tahrir a Egipte o seguir atent les sagnants manifestacions a Síria.
Com ens podem permetre, americans o no, un president dels Estats Units incapacitat a l'hora de prendre decisions i amb poques perspectives que això canviï? Podria donar-se el cas que aquesta característica acabi sent la definidora del primer mandat d'Obama, si es veu obligat a dedicar tota la seva energia a assegurar-se la reelecció al novembre.
De moment, amb el grau de popularitat que té, per sota del 50 per cent, pot passar de tot, en particular si l'economia, com es tem, no remunta. Amb això compten la varietat d'exòtics exemplars republicans que es baten per la nominació. Precisament, al final pot ser que la disbauxa al camp contrari sigui la millor palanca d'aguant del líder demòcrata. Seria dramàtic que el primer president negre dels EUA es veiés confinat a un sol mandat. Aquesta ja és una raó a favor de la seva reelecció, malgrat la ineficàcia.
