Justícia i amor

Iekaterina Samutsevitxt, una de les integrants del grup rus punk Pussy Riot, alliberada la setmana passada per ordre judicial, està discretament amagada. No se la veu des que va sortir de la presó, on va deixar dues companyes condemnades a dos anys de reclusió per una gamberrada a la catedral del Crist Redemptor: el mes d'agost, totes tres van pujar a l'altar per interpretar una mena de cançó-protesta contra els abusos de poder del president Putin i per denunciar la connivència entre el Kremlin i l'Església ortodoxa.

L'episodi va agafar tothom per sorpresa. Que els jutges dediquin esforços a perseguir les joves cantants radicals només ho explica la llarga mà de Putin.

L'expressió satisfeta de la jove Iekaterina després d'alliberar-se del perillós i surrealista embolic judicial ha coincidit amb l'èxit de la publicació d'un extraordinari relat totalment verídic protagonitzat per una altra víctima de la justícia -en aquest cas soviètica-, Lev Mistxenko, i la seva esposa, Svetlana Ivanova. Un relat commovedor que ha estat minuciosament reconstruït per l'historiador Orlando Figes.

La història és emocionant. El Lev estava acabant brillantment la carrera de física nuclear en un dels instituts més prestigiosos de Moscou quan, el juliol del 1941, com molts estudiants patriotes, se'n va anar voluntari al front per lluitar contra els alemanys. Pocs mesos després va caure presoner. Detingut pels nazis, els captors es van adonar que era un oficial sofisticat. Poliglot -dominava l'alemany i l'anglès- i ben preparat, li van proposar canviar la seva sort si s'avenia a fer d'espia. S'hi va negar i no li va quedar més remei que sobreviure de presó en presó fins al camp de Buchenwald. En ser alliberat, els nord-americans li van proposar començar una nova vida als Estats Units. També s'hi va negar. A la seva profunda integritat s'hi afegia una potent raó: volia tornar a Moscou amb la seva estimada, una discreta i intel·ligent companya de carrera. Però les bones expectatives van durar poc. El règim soviètic va declarar de seguida la guerra als espies o a qui se sospitava que ho havia estat. El Lev va ser condemnat per traïció a la pàtria a deu anys de treballs forçats al gulag.

La fundació russa Memorial, que durant anys ha fet una tasca remarcable per buscar, recuperar i estudiar la memòria dels milions de persones que van patir els camps de treball soviètics, va aconseguir tota la correspondència entre el Lev i la Sveta durant els quasi 10 anys de separació. Ella a Moscou, treballant en un institut tecnològic, i ell al camp de Pechora, a l'extrem àrtic, aïllat del món.

Un dia, fa pocs anys i ja vells, van decidir entregar a la fundació les cartes curosament guardades a fi que la seva història íntima, en forma de cartes d'amor apassionat o de serenes reflexions enmig dels horrors del gulag, pogués ser coneguda. Es tracta de la contribució epistolar més formidable per ajudar-nos a descobrir la vida d'una època extraordinària de la postguerra a l'URSS i als seus camps de treball.

La Sveta escrivia per animar-lo a suportar els horrors del presidi. El Lev li explicava com transcorrien els dies en aquell lloc terrible, com les condicions infrahumanes que suportaven s'enduien tant els que eren febles físicament com psíquicament. Només homes i dones de serenor intel·ligent i profund control emocional com ara el Lev podien suportar els abusos físics i la indignitat emocional de la reclusió.

Les cartes d'aquesta parella fora del corrent relaten penúries. Però també són positives i esperançadores. Ambdós anhelen un futur junts i millor. Emocionen pel consol que es donen mútuament. I són entranyables per les complicitats descrites entre presidiaris.

El Lev i la Sveta van escriure's regularment, de vegades cada dia. Ell feia sortir i rebia les cartes clandestinament. La Sveta les va guardar totes, en paquetets classificats i ben lligats, ja que un cop llegides havien de ser extretes il·legalment del camp. Es tracta d'un tresor que Orlando Figes destil·la i analitza per relatar-nos la història d'amor més extraordinària que s'ha documentat mai d'un reclús del gulag i la seva estimada, amb la qual només es va poder casar 13 anys després d'haver marxat al front voluntari i d'haver acabat empresonat sense culpa. El llibre Just send me word és una meravella.

Es calcula que uns 20 milions de persones van morir als camps del treball soviètics, víctimes d'injustes sentències i d'un règim criminal que ja és historia. Res d'ara s'assembla al passat atroç, però en el sistema judicial rus actual hi perdura un element d'absurditat inquietant. No acaba de ser ni clar, ni transparent, ni just.