'Poisson d'avril'

"No hi ha altra solució que posar ordre en la confusa base normativa i constitucional de la UE, i l'única manera de fer-ho és una convenció per refer els tractats", em deia convençut un eurodiputat expert en temes institucionals aquesta setmana. I hi posava data: "És urgent i necessari després de les eleccions al Parlament Europeu del maig del 2014".

Després de preguntar-li si no havia llegit els diaris recentment o si es tractava d'una innocentada del primer dia d'abril (poisson d'avril , com es diu aquí), li vaig desitjar sort i energia. Navegar pels agitats corrents europeus actuals per llançar a principis del 2015 un macroprocés consultiu i deliberatiu als 28 països de la UE (Croàcia hi entrarà al juliol) sembla gairebé impossible. L'objectiu de l'operació seria arribar a un acord per simplificar i enfortir -paraules màgiques a Brussel·les- les estructures institucionals europees.

Des que el Tractat de Lisboa va entrar en vigor el desembre del 2009, la necessitat de sortir primer de la crisi financera i ara de l'econòmica ha impulsat un procés constant d'integració. Per superar l'extrema fragilitat de la moneda única calia refermar o fins i tot construir els pilars bàsics que l'han de sostenir: els de la unió bancària, fiscal i econòmica. Sense voler, els governs s'han vist abocats a una integració ràpida i poc explicada. D'una manera brusca, els dirigents democràticament escollits pels ciutadans s'han vist impossibilitats per seguir decidint sobre afers que abans controlaven exclusivament. Tot plegat fa la impressió que es tracta d'una cessió de poder a buròcrates desconeguts o dirigents dels països rics i poderosos. La sensació és que els qui decideixen no han estat escollits i que els qui tenen el vot cada vegada hi pinten menys en tot plegat. La conseqüència immediata és que d'aquest model d'integració en surt menys Europa. Una convenció-debat general a tota la UE per refer els tractats ¿podria redreçar la situació? Sí i no.

Els partidaris del sí, com ara l'entusiasta eurodiputat, ho veuen clar. Tenen una voluntat genuïna de refer les imperfeccions del Tractat de Lisboa, sorgit de la necessitat més que de la voluntat després del malaurat procés constitucional. Sobretot, busquen redistribuir responsabilitats que aquests darrers anys s'han traspassat a organismes creats per fer front a necessitats financeres urgents, com ara les agències supervisores o el mecanisme d'estabilitat financera, responsable de gestionar els milions necessaris per als rescats. Es tracta de complexes estructures sotmeses a dinàmiques de presa de decisions dominades pels governs amb un poder directament proporcional a la força de la triple A . Es tractaria de centralitzar més competències cap a una de les institucions clau, la Comissió Europea. La Comissió està molt reforçada pels paquets legislatius de supervisió bancària i de regulació econòmica ja aprovats, però no té el control de molts dels processos intergovernamentals en marxa, sobretot els que fan referència a l'Eurogrup i als òrgans en què només participen els membres de la moneda única.

A més, integrar aquests organismes -o una part de les competències d'aquests organismes- en la Comissió implicaria un control directe des del Parlament Europeu. Això produiria automàticament una millora de la qualitat de la democràcia europea i, per tant, de la seva legitimitat, ja que la cambra europea estaria més vinculada al procés de presa de decisió de molts temes que ara se li escapen.

Però són molts els qui encara queden per convèncer. I per raons diverses. Molts recorden la gestió de la Convenció del 2003, que va portar als referèndums negatius de França i Holanda i més tard d'Irlanda. D'altres consideren que la reforma dels tractats, que han de ser aprovats directament o indirectament per tots els ciutadans, és impossible en un moment en què Europa és presentada com una de les causes de la profunda crisi econòmica i social actual, i en què se la responsabilitza d'escollir uns remeis desprestigiats. A més, posar tots els països d'acord constituiria una heroïcitat que resulta inversemblant en l'horitzó pròxim: mentre uns pretenen recuperar competències, d'altres defensen centralitzar més poders a Brussel·les. Els pessimistes troben a faltar, també, dirigents pro europeistes forts i convençuts, que generin el consens necessari a tota la Unió.

L'equilibri europeu es basa en un pacte. Tots complim unes normes i a canvi fem el necessari per rebre'n els beneficis. D'aquí en surten obligacions i contrapartides solidàries. Malauradament estem a un pas de trencar el pacte, amb obligacions inacceptables i compensacions inexistents. Macrodebat europeu, convenció, reforma dels tractats... El que sigui. Res pitjor que quedar-nos com estem.