Una altra tanda de revolucions?

AMunic, diumenge passat, enmig de centenars d'homes encorbatats vestits de rigorós gris, i com sempre amb poquíssimes dones, el mocador estampat amb grans flors vermelles que li tapava completament els cabells feia destacar la seva petita figura de manera espectacular. Enmig d'una gran expectació per la novetat que significava la seva presència, Tawakkul Karman es va plantar davant del micròfon i va parlar sense embuts.

La intervenció d'aquesta dona de 33 anys al sancta sanctorum de la "seguretat transatlàntica", dominada des de fa mig segle per homes europeus i nord-americans -entre els quals el més progressista sol ser un polític demòcrata dels EUA o un socialdemòcrata europeu de to rosat - va ser impactant. Tawakkul Karman està acostumada a les emocions fortes. N'ha vist de tots colors al Iemen, al capdavant de la revolució que al seu país va aconseguir acabar amb el dictador Abdul·lah Sàleh, ara ja fora del país. Pel seu coratge i la seva capacitat de lideratge va ser premiada amb el premi Nobel de la pau l'any passat. La dona més jove i la primera àrab a rebre'l. Una autèntica proesa.

L'auditori de la Conferència de Munic, que 24 hores abans havia escoltat Hillary Clinton, el ministre Lavrov, diversos primers ministres i una llarga llista de vips d'arreu del món, va seguir sense respirar la intervenció de l'aparentment fràgil Tawakkul. Va parlar com s'esperava. Sense embuts, contra els dictadors àrabs que es resisteixen als canvis. Contra els règim, sense estalviar-se els noms de Rússia i la Xina, que paralitzen iniciatives a les Nacions Unides a favor de les reformes i els canvis i en pro d'una actuació més decidida perquè criminals, com ara el seu expresident, s'asseguin davant del Tribunal Penal Internacional.

Les seves paraules, pronunciades en àrab, i la seva vestimenta, només amb la cara descoberta, a més de l'efecte de denúncia van tenir un altre impacte molt fort: de cop es va recuperar la imatge de les dones àrabs en la primera línia de la lluita i del compromís. Malauradament, després d'haver vist com moltes d'aquestes dones s'havien jugat la vida durant tot l'any passat en les revolucions, començàvem a tenir motius seriosos de preocupació sobre el paper que es deixa jugar a les dones en el món àrab postrevolucionari.

No s'ha d'arribar a conclusions prematures, però hi ha senyals alarmants. Només cal mirar la bancada dels diputats elegits al nou Parlament egipci. Vuit dones, menys del 2%! Un dels líders del principal partit, dels Germans Musulmans, criticà fa poc les dones que es manifestaven contra la junta militar encara al poder, ja que "correspon als seus marits, germans i pares fer-ho en nom seu". El segon partit, Al Nour, salafistes radicals, va fer campanya en una circumscripció col·locant una foto del marit de la candidata. Aquests salafistes, amb més del 20% dels vots, són defensors de l'islam més extrem, inclosa la segregació per sexes.

A Egipte, les famoses "lleis de Suzanne", la dona del deposat Mubàrak, estan ara molt denigrades, inclosa una llei que imposava unes certes quotes en algunes parts de la vida política. Però amb l'excusa que la igualtat és un invent occidental i que Suzanne ho imposà tot per decret, els nous dirigents s'estan carregant una de les poques armes que tenien les dones per influir. Cal veure com surt la Constitució, que elaboraran un centenar de diputats entre els quals no hi ha cap dona.

A Líbia la situació no és millor, tot i que el marge de millora és immens. Amb el país instal·lat en el caos, tot el que fa referència a millorar els drets de les dones és la darrera urgència. Els líders provisionals han corregit patinades com ara defensar la poligàmia. Però de moment, poc més. En tot cas, res de tranquil·litzador. I a Tunísia, per citar-ne un altre cas, les activistes, moltes i d'ideologia variada, han de concentrar els esforços a preservar els drets adquirits. Ni tan sols a ampliar-los.

Hi ha consens arreu sobre el fet que "les dones han estat determinants" per al triomf de les revolucions. Un altre consens que comença a augmentar és que, a mesura que les maquinàries dels partits islàmics aconsegueixen el poder, les dones àrabs hauran d'aconseguir algun altre tipus d'organització a fi de defensar els seus drets i fer front a les interpretacions més patriarcals de l'islam. Així ho escrivia recentment Najat Al-Saied, una investigadora de la Universitat de Westminster. A Munic Tawakkul Karman va parlar com el que és, una activista. Els representants dels governs sortits de les revolucions, ministres, primers ministres o alts funcionaris, eren tots homes. El senyal del canvi definitiu arribarà quan ella hi pugui ser convidada com a ministra. Caldrà una altra tanda de revolucions?