Per fi, un canvi per les urnes

Hi ha moltes coses que impacten de Geòrgia. Un petit estat, a la cruïlla entre Europa i Àsia, envoltat d'estats inestables i dèbils territoris independents que quasi ningú reconeix, i d'un gran veí, Rússia, que des de fa segles deixa una petjada impactant. El paisatge, que combina una bellíssima costa mediterrània amb les altíssimes muntanyes caucàsiques, és espectacular. També ho és la seva rica i variada cultura, una llengua pròpia, un alfabet peculiar i una història convulsa de guerres i annexions, primer de l'Imperi Rus i després del soviètic.

Des del 2004, l'actual president, el peculiar Mikhaïl Saakaixvili, ha fet tot el possible perquè el seu país fos encara més impactant. D'entrada va arribar al poder encapçalant la Revolució de les Roses de finals del 2003 per acabar amb un règim corrupte, ineficaç i -curiosament- liderat per un dels pocs dirigents soviètics decents que havia produït la URSS, Eduard Xevardnadze, que va resultar millor ministre soviètic que president del seu país.

Un cop al poder, amb només 36 anys el jove Shaakaixvili va impregnar el petit territori de canvis: el recordo perfectament a principis del 2004, esgotat per les llargues jornades de mobilitzacions que durant setmanes van fer sortir milers de persones al carrer, just abans de prendre possessió del càrrec. Va treure d'una bossa una nova bandera, blanca i vermella, la que el regne medieval de Geòrgia havia utilitzat feia 500 anys. Ressuscitant el vell símbol volia mostrar la profunditat de les transformacions que començava a emprendre i que havien de tocar tots i cadascun dels fonaments de l'Estat, independent des de l'esfondrament de la Unió Soviètica.

Va omplir el territori d'assessors internacionals, sobretot nord-americans; va donar ordres per liberalitzar l'economia, facilitant més que mai l'entrada d'inversors estrangers, amb diversos graus d'escrúpols i objectius; i sobretot, va canviar de soci estratègic. La seva missió primordial era alliberar Geòrgia del seu passat soviètic, encara molt proper, i convertir-la en un espai europeu en tots els sentits de la paraula, enmig de la convulsa regió on estava situat i tocant la frontera de Rússia. Un objectiu legítim, difícil i arriscat que fins i tot el va portar, l'agost del 2008, a una guerra en què va perdre dues regions importants, ara tutelades per Moscou.

Arribar a ser membre de la Unió Europea i de l'OTAN va esdevenir el gran objectiu de la seva política exterior i de seguretat. I perquè tot quedés ben clar, entre els assessors n'hi havia d'esplèndidament pagats de grans companyies de comunicació internacionals amb l'encàrrec que les ambicions i les realitzacions transformadores no passessin desapercebudes ni a Europa ni als EUA. A la capital, Tbilissi, una estàtua del president Reagan i la gran avinguda George W. Bush deixaven clar a la gent on eren els socis: a més, el rus va deixar pas a l'anglès com a segona llengua a les escoles i gràcies als inversors estrangers, alguns més nets que d'altres, els edificis soviètics a poc a poc van començar a compartir vorera amb construccions modernes. Fins i tot el magnat Trump està construint una versió local de les seves torres de Nova York just a la frontera turca, a Batumi.

Sent conscients de tot això i de la seva personalitat quixotesca, en què el dinamisme i la voluntat transformadora es barregen amb excessos impetuosos, no deixa de sorprendre el que va passar ahir. A la pantalla de la televisió hi va aparèixer un Saakaixvili transformat. En un país on els líders han abandonat el poder a cop de revolució, va acceptar clarament la derrota en les eleccions parlamentàries de diumenge, i va deixar pas, per primera vegada des de la independència de manera pacífica, a una transició democràtica.

El que ha passat aquesta setmana és determinant. Però no es poden menystenir les dificultats que es deriven de les característiques dels guanyadors: una coalició de sis partits i moviments, encapçalats per l'home més ric del país, Bidzina Ivanixvili, de nacionalitat francesa, que va amassar els milions fent negocis a Rússia just després de la caiguda de l'URSS. La convivència que tots dos estableixin fins a les properes eleccions presidencials de l'any vinent serà clau per a l'estabilització del país. Segons tots els pronòstics el nou primer ministre serà Ivanixvili, i tindrà una agenda ben diferent pel que fa als socis estratègics i les polítiques.

En una visita recent, la secretària d'Estat Hillary Clinton va dir a Shaakaixvili que al seu convuls país la millor contribució per consolidar la democràcia eren unes eleccions impecables i el respecte de tots pels resultats. Un savi consell i, de moment, ben seguit.