Unes eleccions i un gran repte, altre cop

Vam inaugurar el 2012 amb el pronòstic que vindria marcat per unes grans eleccions a final d'any, i que durant els dotze mesos ens hauríem de centrar a salvar l'euro i les economies més dèbils de la unió monetària. Decidir quins eren els reptes de l'any era relativament fàcil. L'actualitat ens hi portava de cap. Les Primaveres Àrabs ens han donat molts ensurts i sorpreses de tots colors, que continuaran. Hi ha hagut guerres breus, com ara entre Gaza i Israel, i d'altres que no hi ha manera d'acabar, com la de l'Afganistan. Processos de pau que s'eternitzen i projectes d'estabilització que s'instal·len en la inestabilitat crònica, sobretot per a les moltes generacions que perden l'esperança de millorar.

Els americans han elegit president. Obama inaugurarà el segon mandat d'aquí tres setmanes amb l'objectiu de deixar enrere els dèbils indicadors de creixement i consolidar una millora econòmica. Abans, però, i amb màxima urgència, haurà d'evitar l' abisme fiscal , és a dir, una retallada automàtica de les despeses públiques de més d'1,2 bilions (a la catalana) de dòlars imposada per un pacte al Congrés de fa temps. Si els demòcrates i els republicans no acorden ampliar els marges del dèficit fiscal autoritzats amb talls moderats, la guillotina serà automàtica i massiva, amb riscos clars de recessió per l'impacte directe que tindrà en l'economia. Per tant, la primera gran prova del segon mandat del president Obama, amb conseqüències mundials, comença abans del cava de Cap d'Any.

De cara a l'exterior, l'agenda del president dels EUA és clara: fer pivotar definitivament tot el país cap al continent asiàtic. Allà trobarà que el Parlament xinès confirmarà el president del país, designat pel Partit Comunista fa poc, en les segones eleccions més importants de l'any -radicalment diferents pel que fa a qui té dret a participar-hi-. Serà el moment de saber més sobre els ritmes reformistes econòmics i polítics. De moment el guió que ha fet arribar la cúpula no anticipa més obertura democràtica, però sí més control de la corrupció. Ho veurem. On segur que trobarà dificultats l'agenda asiàtica d'Obama és en una regió tensionada per les perilloses disputes territorials entre la Xina i el Japó, unes tensions que no sembla que hagin de disminuir després que l'aspirant japonès més nacionalista hagi guanyat les eleccions.

A la zona euro durant el 2012 s'han fet deures molt dolorosos, per a uns més que per a altres i malgrat les dificultats que comporten les tensions i diferències existents. Els auguris més tenebrosos han quedat conjurats. El president del Consell Europeu, Herman van Rompuy, amb discreció, com quasi sempre, va pràcticament cantar victòria a la cimera del desembre, tot i que la cancellera alemanya, Angela Merkel, va matisar que encara no la tenim ni al sac ni ben lligada.

No només l'euro s'ha salvat, sinó que s'han construït els fonaments d'una unió monetària reformada més sòlida, començant per la unió bancària. Queda molt camí, enfangat i tortuós, si ens atenem a les discussions sobre la unió fiscal, econòmica, i encara més si apuntem a la política. Però no hi ha dubte que encarem el 2013 més ben preparats, amb un pacte fiscal creïble, un Banc Central Europeu conscient del repte i disposat a actuar i amb un full de ruta per a la integració definit i acordat, encara que amb els terminis per fixar. Això sí, sense haver tret gens de suc de les polítiques de creixement, que s'han quedat, un any més, com la germana anèmica del projecte europeu.

Si el 2012 ha estat marcat per unes eleccions, el 2013 hi ha més votacions que no deixaran Europa indiferent. Aviat sabrem com queden les coses a Itàlia, una qüestió que no només interessa als italians i a la qual, a hores d'ara -amb la confusió regnant i els darrers moviments polítics florentins de Mario Monti-, no se li acaba de veure sortida. Però les que interessen de debò són les que afecten Berlín a la tardor. Les coses estan força clares. Si els electors confirmen les enquestes, Angela Merkel enfila decidida un tercer mandat, amb tot el que implica pel pes que Alemanya ha adquirit i consolidat els darrers anys a la UE.

I n'hi ha d'altres. Per exemple, dos rivals, israelians i iranians, estan cridats a les urnes, però amb escasses possibilitats de canvis en les respectives polítiques, siguin qui siguin els elegits. No manquen els conflictes perillosos, com ara la guerra civil a Síria. Ni tampoc els esforços col·lectius per governar millor el món, malgrat que els calendaris acordats imposin coses -com ara que la Rússia de Putin presideixi el G-20.

Però, com l'any passat, al final unes eleccions marcaran la diferència i un sol procés ens mantindrà en plena guàrdia: qui manarà a Berlín? Com es pot consolidar l'euro sense deixar-hi la pell?