La vaga i la melodia europea

És molt probable que avui, tant els que facin vaga com els que no, tinguin més d'un pensament creuat cap a Brussel·les, i segurament, no per constatar que la tradicional grisor ha donat pas a un sol primaveral esplèndid. Molts dels que integren el primer grup de ciutadans, inclosos els aturats, sense més alternativa que fer vaga, consideren que s'acumulen les raons per enfocar els dards cap a Europa: és, ni més ni menys, l'origen de l'implacable i inapel·lable dictat sobre els comptes sanejats. Obliga a polítiques insensibles sobre les necessitats de la majoria dels ciutadans. Reforça els desequilibris. No contribueix a la redistribució ni la igualtat. Constitucionalitza un règim d'ortodòxia pressupostària, que acabarà matant el model social europeu, que tant de bé ha fet a Europa, distingint-la com l'espai més avançat de la solidaritat i les oportunitats compartides, el lloc on es fan més esforços per combatre l'exclusió. Mirem les estadístiques de riquesa global i fem un tomb fora d'Europa. No hi ha quasi res comparable al benestar d'aquí.

El grup de ciutadans que optarà per no fer vaga serà heterogeni. Seria erroni interpretar que tots donen suport a una reforma laboral que la UE aplaudeix sense dissimular. N'hi haurà que decidiran treballar per raons diverses. Segur que molts compartiran l'argument que poques alternatives li queden al govern espanyol. Assenyalat pel dit acusador de la resta de països membres de la zona euro, no ha tingut més remei que aprovar, si pot ser amb nota, els tres deures que el Consell Europeu ha exigit: una reforma laboral a fons, una reforma financera sòlida i plegar-se a una estabilitat pressupostaria per sempre més. Sense marge. Per tant, no hi ha vagues que puguin fer canviar res.

Les dues perspectives són un pèl simplistes i parcials, però amb altes dosis de raó. I ambdues desprenen una gran desconfiança cap a la Unió Europea. Ja sigui per acció o per omissió. O per les dues alhora. A més, aquesta profunda desconfiança fa més gran el dèficit de legitimitat de les institucions europees, que la crisi econòmica i financera ha acabat de posar de relleu.

Fa una setmana, Le Monde publicava una enquesta sobre les actituds dels francesos cap a Europa. Al país on el 1992 el Tractat de Maastricht va passar pels pèls i el 2005 va rematar la Constitució, continua la tendència a la baixa: els francesos volen menys Europa. I això explicaria que els candidats a les presidencials no només no mostrin cap entusiasme per la UE, sinó que es decanten per l'escola sobiranista.

Dels 27 països,segur que França es troba als graons més baixos de suport a laUE. Res comparable amb Espanya, que sempre ha estat per dalt. Però, sense dades específiques, no hi ha dubtes que s'ha començat un descens i que pot ser ràpid si no s'adopten mesures. I no és que es necessiti el suport perquè sí. És que, com sovint s'ha dit, al món global la resposta a la crisi passa només per més integració. A qui pertoca començar a canviar la tendència? Doncs és responsabilitat de tots. Els governs no podran ser eficaços sense més integració, ja que les solucions vindran només d'abordar els problemes plegats. Les institucions no podran sentir-se representatives si des de cada país, ciutadans i líders, no deixen de considerar-les caps de turc fàcils. Serà un recorregut complex, però en una jornada que empeny a la reflexió sobre solucions als problemes, de moment es podria començar a treballar en dos àmbits.

Primer, retornar a l'equilibri. Europa és zona de pactes. Sobre idees polítiques, sobre actuacions, sobre pressupostos, sobre procediments... Tot es negocia i, en general, el resultat correspon a un punt d'equilibri. Per tant, és necessari corregir la sensació que uns guanyen per golejada, que les polítiques són esbiaixades, que responen només als interessos d'uns quants. Hi ha una veritable necessitat d'acompanyar l'austeritat que dóna credibilitat a la moneda única amb oxigen solidari europeu, estimulant altres parts del pressupost comú. També de posar en valor accions marcadament solidàries que ara passen desapercebudes.

Segon. Més claredat i transparència sobre les transferències de sobirania: la moneda única representa una gran cessió. Pocs van deixar clar davant l'opinió pública què significa, de debò, estar sotmès a normes comunes. Poca broma! Si la solució és més Europa, els marges de maniobra dels països es redueixen. I reix la responsabilitat dels qui són al davant de les institucions, amb el que comporta d'obligació de servir bé.

Això ja milloraria la minvada legitimitat democràtica europea. A més, si no suavitzem la melodia, és molt possible que ens carreguem el pianista i l'orquestra sencera.