OPINIÓ
Opinió 11/02/2019

Aina Moll, pel bé de tothom

i
Cristina Ros
2 min

“No se’n sortirà. No”, li deia Aina Moll al periodista Jordi Cortada en una entrevista al diari ARA, el 2012, quan José Ramón Bauzá tot just començava la seva croada contra la llengua catalana a les Illes Balears. Tenien aquelles paraules la seguretat i l'assossec de qui confia plenament en la gent, de qui sap que la ciutadania està ben capacitada per valorar allò que és objectivament positiu per a ella. Això, contràriament als que pensen que tothom és curt de gambals (manco ells) i que les persones viuen per fer-se l'harakiri.

Aina Moll tenia aquesta tranquil·litat: sabia que no hi ha res més absurd que anar contra una llengua. L’entenia com el que és, un instrument per a la convivència i per a la cohesió social i, en aquest sentit, com una eina amb un immens poder transformador. Quan des de la seva responsabilitat política a la Generalitat de Catalunya va posar en marxa l’engranatge de la immersió lingüística en el sistema educatiu, allò que va fer Aina Moll fou facilitar la igualtat d’oportunitats per a totes les persones, fos quina fos la seva procedència geogràfica o social, fos quina fos la seva ideologia. Amb això, no només es facilitava la comunicació i la integració entre els catalanoparlants nadius i els que no ho són, sinó que sobretot s'obria la porta als que aprenien la llengua a poder participar en qualsevol àmbit de la societat.

En aquest sentit, una diria que Aina Moll, tant o més que per la llengua, va treballar per la societat, pel bé de tothom. La llengua la va fer servir perquè les persones, totes les que cohabiten als territoris de parla catalana, poguessin sentir-se igualment arrelades, poguessin fer veïnatge, poguessin tenir més oportunitats laborals, perquè se sentissin millor a qualsevol taula, per poder fer amics.

La gent va donar la raó a la filòloga. En va ser la millor demostració quan Bauzá, en la seva croada, va demanar a les famílies que triassin la llengua per a l’escolarització. El tant per cent que va optar pel castellà com a llengua vehicular va ser ridícul. La gent no és beneita. Aina Moll ho sabia i amb tota tranquil·litat deia: “No se’n sortirà. No”. Convé recordar-ho ara, no només com a homenatge i gratitud immensa a qui tant va creure en la ciutadania, sinó també perquè ens farà falta la determinació, ara que tornen a bufar aquells mals vents.

stats