ENTREVISTA

Antoni Vidal Ferrando: “Si no t’estimen al teu poble, no val la pena que t’estimin lluny”

escriptor

Fa poc que Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) va corregir les galerades del seu nou llibre de poemes. Aigües desprotegides ja és a la venda, dins la col·lecció Jardins de Samarcanda(Eumo Editorial). Quan l’escriptor encara recull les bones crítiques del seu darrer llibre de narrativa, La ciutat de ningú (Editorial Meteora, 2017), i ha començat a treballar en una altra novel·la, que serà la cinquena entre més d’una desena de poemaris, a Santanyí acaben de convocar la primera edició del premi de narrativa en català que porta el nom d’Antoni Vidal Ferrando. Es donarà per Sant Jordi. Quan se n’hi parla, es nota la il·lusió que li fa en la mirada.

Què significa per a un escriptor com vós que, en plena producció literària, el vostre poble hagi creat un premi de narrativa que du el vostre nom?

Estic molt content. Mirau, quan ets jove, somies que et coneguin a Barcelona, a París, a Nova York o a qualsevol dels grans centres literaris, però amb els anys entens que si no t’estimen al teu poble, no val la pena que t’estimin lluny. Tota la meva vida m’ha acompanyat la sensació que no sabré fer prou bé les coses; l’escriptura ha estat, és, un repte difícil per a mi. Bernat Vidal i Tomàs, el meu mestre, em va infondre l’autocrítica, em va ensenyar a no creure’m el que sé, així que tenc la necessitat d’anar perfeccionant fins a l’esgotament. Un altre mestre, també del meu poble, de Santanyí, Blai Bonet, em va contagiar l’ambició literària. I així ho crec i ho pos en pràctica: cal escriure des de la humilitat, però també amb una passió immensa. Escric per a mi, necessit explicar-me les pors que tenc, les preocupacions, les passions, posar ordre als meus pensaments. Escric perquè ho necessit, però no seria franc si no digués que poder compartir-ho amb els lectors o qualsevol petit reconeixement em fan feliç.

Escriure és patir, per vós?

Potser no ho diria així, però sí que us puc dir que per escriure es pateix com per pujar una muntanya. Mentre puges, sues, alhora que ets feliç en el camí. Per fer una cosa bé, la que sigui, i també per escriure, hi has de dedicar la vida. Es requereix constància, tossudesa i superar les insatisfaccions. Quan tenc la idea d’un llibre, el visc obsessivament les 24 hores del dia. Treball tant com puc i som molt lent, però passa a passa, com quan puges la muntanya, aconsegueixes arribar.

Que valoreu més l’estimació del vostre poble que no la que arribi d’altres indrets més llunyans, per grans que siguin, lliga molt amb la vostra tasca literària d’observar i contar allò que és més proper.

Amb l’exemple de Blai Bonet, he mirat i mir el meu redol per entendre el món. Crec que si no ets capaç de mirar una rosa, no podràs veure l’univers. I això no és localisme, que és l’antítesi de la literatura. Vol dir que quan escrius, encara que ho facis sobre el teu redol, has de bategar amb el cor del món. Quan parles dels carrers de Santanyí, has de tenir presents tots els carrers del món.

Com es viu la literatura catalana des de Santanyí?

A mi m’ha anat i em va molt bé viure-la des de Santanyí, des de fora dels centres de gran activitat literària, perquè a dins em desassossec. El món literari està tan manipulat com la política, és ple de noms ultravalorats i també de noms infravalorats, de vegades només depenent de com es moguin. I després hi ha l’actitud de cadascú: allò que estim més del món és la meva llibertat. No vull càrregues, ni servituds. Tanmateix, l’èxit és una trampa, ningú sap què és. L’obra s’ha de defensar per si sola. Així, jo puc estar aquí, a Santanyí.

Com definiríeu Aigües desprotegides , el poemari que ja és a la venda? Hi manteniu la vostra veu crítica?

Aigües desprotegides és un dietari poètic en el qual, amb poemes breus escrits en prosa i d’altres amb l’estructura tradicional, reivindic la memòria, l’amor, el diàleg amb els grans mestres de la literatura i també la resistència davant tants abusos del poder. I sí, a mi la crítica em neix de dins. Sempre m’he rebel·lat contra les injustícies, contra les manipulacions constants a què ens sotmeten. Els abusos dels poderosos sempre m’han provocat una gran indignació. Ara bé, com a escriptor has d’anar molt alerta, perquè no en pots fer un pamflet. A més d’això, som molt conscient que escric en una llengua perseguida, marginada, cosa que també contribueix a fer que hi hagi aquesta rebel·lia, aquest esperit de resistència i de denúncia.

A la darrera obra en prosa, La ciutat de ningú , hi tornen a ser la Guerra Civil i el franquisme. Per què hi tornau una vegada i una altra?

El franquisme i la Guerra Civil són obsessions a la meva obra i ho són per la seva vigència. El franquisme és ben viu i, de fet, els seus hereus encara governen Espanya. Ara se’ns fa molt evident, però fa anys em deien que era un exagerat: tothom parlava de la Transició, d’una etapa de dictadura ja superada. De cap manera. Jo sempre n’he estat conscient, fins i tot el meu primer llibre de poemes, El brell dels jorns, publicat el 1986, neix de la seguretat que tot això de la Transició era una farsa. Com podíem fer una transició amb la mateixa gent que abans va ser part i ferma defensora de la dictadura?

Vós, que heu estat docent fins a la jubilació, què pensau de les acusacions d’adoctrinament a l’escola que es fan darrerament?

Els que acusen d’adoctrinament són en realitat els grans adoctrinadors de sempre, que voldrien continuar adoctrinant i segurament tenen més dificultats per fer-ho. He estat mestre d’escola i professor tota la vida, per a mi ha estat un regal immens. Els alumnes et mantenen al dia i jo el que volia és que s’enamorassin dels temes que fèiem, però també de tot allò que jo estim tant: la llibertat, els drets humans, la història... En cap cas, com a mestre, vols rentar el cervell a ningú. El que he vist en els mestres -encara que, com pertot, n’hi ha de millors i de pitjors- és una vocació immensa. I si hi ha fracàs, ho és del sistema. Els mestres han de lluitar de valent contra tota una organització i una manera de viure que van en contra de la cultura.