Anys després

La convocatòria, aquest dijous, del concurs públic per a l’elaboració del projecte arquitectònic del futur Centre Internacional de Fotografia Toni Catany a Llucmajor ens fa pensar -a la fi!- que ja és més probable que un dia no gaire llunyà el vegem. La voluntat ferma del fotògraf, expressada reiteradament en vida, de contribuir al projecte amb la casa familiar, el llegat artístic i les seves relacions; el fet que no hi hagi hagut en cap moment ni una sola part implicada que s’hagi manifestat en contra del projecte; haver aconseguit ja tot d’una els fons estatutaris necessaris per afrontar la construcció del centre i que, tota vegada mort l’artista, la Fundació Toni Catany no només hagi facilitat les coses sinó que hagi fet tot el possible i més perquè l’illa tingui un espai de referència en el llenguatge fotogràfic... tot plegat mai no hauria fet pensar que caldrien tants d’anys per fer-lo realitat.

En aquest temps, dècada i mitja més o manco, ens hem adonat fins a quin punt adolim d’una administració pública a vegades tan poc àgil que frega la inoperància i d’uns polítics que sovint no tenen la determinació ferma de fer-la funcionar. Ara també hem comprovat que, si existeix la voluntat per la part governant, hi ha funcionariat més que suficient i més que eficient per fer-ho possible. Així sembla que ha estat en aquests darrers mesos. En els dies que la consellera de Cultura, Fanny Tur, va prendre possessió del càrrec, coincidint amb la inauguració de l’exposició de Toni Catany al Casal Solleric, on al mateix pati i davant el micròfon la presidenta Francina Armengol es va comprometre a desencallar el projecte del Centre Internacional de Fotografia, vaig escriure que, si s’aconseguia, podríem donar aquesta etapa de la legislatura a Cultura per amortitzada. Hi som més a prop.

Igualment, podrà trobar una raó d’haver existit l’actual departament de Cultura del Consell de Mallorca si també acabam aquest mandat amb la Casa Blai Bonet Centre de Poesia, que així mateix s’ha torbat molt més del desitjable.

A l’esfera pública li correspon facilitar l’accés a la cultura en totes les seves manifestacions, crear els llocs per a la creació, la investigació i la difusió, habilitar els espais idonis per al debat i la participació i, entre d’altres, posar en valor els referents que tot país necessita. Que aquesta legislatura pugui acabar deixant la porta oberta a una casa per a la poesia i un centre per a la fotografia, lligades als noms i les obres de Blai Bonet i Toni Catany, no seria un mal balanç en aquest sentit.

L’hora de l’arquitectura

Tornant al concurs per al projecte del Centre Internacional de Fotografia, ara arriba l’hora de l’arquitectura. No és un tema baladí. Tenim alguns gloriosos exemples a les Illes -i no només- de centres dedicats a la cultura que tenen greus dificultats per desenvolupar amb excel·lència les seves funcions perquè el projecte es va fer a major glòria de l’arquitecte i els seus capricis.

Ara que hi som a temps, convé que els qui ho promouen expliquin molt bé als candidats a fer el projecte què es necessita per al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany, quines són les funcions que es volen desenvolupar en un futur, les necessitats per a l’emmagatzematge i, entre d’altres, les condicions per a la conservació.

Que els candidats arquitectes ho entenguin i que ho posin com a prioritat a l’hora de pensar el projecte és una qüestió bàsica. La creativitat ben entesa mai no és un deliri, ni tan sols és un exercici d’imposició del protagonisme. La creativitat és millor si té un component d’humilitat, de desaparició del creador en favor de l’obra. Així ho entenia Catany, que hauria pogut somiar un edifici espectacle per al seu llegat i, en canvi, va pensar en la seva casa i la del veí Tomàs Monserrat, dos exemples de senzillesa que ens expliquen que des d’allò més petit i local es pot arribar al món sencer.