VA PASSAR DURANT anys que la gestió pública de la cultura gairebé només tenia ulls, mans i recursos per a les arts plàstiques o visuals -com us agradi més dir-li, a mi cap de les dues em sembla encertada-, això en detriment sobretot del teatre, dels audiovisuals o de la literatura. Sempre em vaig demanar si aquesta prioritat responia només a una tendència generalitzada i aplicable a la majoria dels territoris, o si els temps peperos que corrien per ca nostra preferien les fotos amb obres que no xerrassin gaire o no xerrassin gens, per si de cas xerraven en català. En la passada legislatura, les preferències varen canviar de manera molt notable, i no és la primera ni la segona vegada que ho remarc: les arts, que ara se’n diuen més visuals que no plàstiques, varen passar a estar entre les grans oblidades del panorama cultural i, en canvi, el suport al món audiovisual va ser el gran afavorit, amb molta diferència sobre qualsevol altre. Tendència? Pressions? Lobby? Doblers? Indústria? Potser un poc de tot.
El cas és que ara ja tenim delegada de Cultura al Govern balear. Catalina Solivellas és professional del teatre i també del cine, això és l’audiovisual. Potser és el moment de demanar-li una mirada àmplia, transversal, que contempli la cultura com un conjunt de manifestacions en el qual no n’hi ha una de més important que les altres, que tot suma o resta, segons l’atenció que s’hi posi. Ara bé, sumar no vol dir més museus, més orquestres, més teatres, més festivals de cine, de música... que és el que deia l’actriu, ara delegada de Cultura, al vídeo en el qual donava suport a la candidatura de Francina Armengol. Una es conformaria que els que tenim i que les iniciatives que pugui dur endavant siguin millors, més planificades, amb objectius clars i sobretot amb una voluntat d’incloure-hi i fer-ne partícips el màxim de persones possible. També s’ha de dir que, de fa anys, en diverses entrevistes, Catalina Solivellas ha exigit criteris de qualitat i recursos en la gestió pública de la cultura, també per lluitar contra la precarització de la professió i la discriminació de les dones. Entre el “més, més, més” del vídeo electoral i l’exigència de qualitat i recursos hi ha un abisme, si s’ha de decidir per una cosa o l’altra.
Se li gira feina, a Solivellas. Des que es va fer públic el seu nomenament, moltes persones i representants d’associacions culturals li han fet la llista de prioritats. Deu ser natural: cadascú demana per allò en el que té posats els interessos. L’associació de productors audiovisuals, per exemple, vol que “no es perdi la feina feta els darrers anys”, cosa que no ens ve de nou si miram els ajuts públics que se’ls han destinat i fins a quin punt s’hi ha centrat l’Institut d’Indústries Culturals (ICIB) des de la seva recent creació. És una prova més de la necessitat imperiosa de la nova delegació de Cultura de revisar el sistema de subvencions, que de fa molts anys aquí és un autèntic despropòsit. Començar per això no és fer amics, però segurament és la via perquè la cultura s’entengui d’una altra manera.
