L’actualitat ens confon. Això no és nou. Si el futur ha estat sempre incert, la manca de perspectiva i segurament també d’eines per analitzar el present ens desassossega. Res d’això és nou. Així i tot, em deman què és el que avui ens inquieta sobre manera, i m’ho deman des de la certesa que no hi ha una sola cosa que tingui l’exclusiva de la nostra confusió.
M’ho deman en el camí de tornada del festival Formentera Fotogràfica, una trobada anual que dona veu a una pluralitat d’experiències tan gran que sembla que no és possible extreure’n una conclusió. Enguany no ha estat diferent: en ponències, tallers i debats successius, cinc dies de sol a sol, s’ha anat de la fotografia de la natura al retrat i als treballs més intimistes, del concepte a la imatge, de la teoria a la pràctica, i del fotoperiodisme al Photoshop. I, així i tot, entre tanta diversitat, ja fos en les ponències o en els debats posteriors, com també en els petits cercles entre i entre, professionals i persones aficionades al llenguatge fotogràfic han expressat en tots els casos la preocupació per la confusió en la qual se sumeix la fotografia des del moment que tothom en fa tot el temps, qualsevol la pot manipular i, sobretot, quan es comparteix i es consumeix des d’una immediatesa que té un ritme esfereïdor. “Més que el present, vivim la immediatesa”, afirma la filòsofa Marina Garcés.
La que es reflecteix entre professionals de la fotografia no és una preocupació per l’autoria, ni tan sols per la devaluació que suposa per a un llenguatge la seva absoluta massificació, profanació o com li vulguem dir. De la mateixa manera que tothom escriu, sense ser per això escriptor, també la fotografia es percep quan mereix anar amb majúscula o amb minúscula. El problema és un altre.
Des de la mateixa invenció de la fotografia, sabem que ni és objectiva ni té per què ser una veritat, com no ho és cap creació humana. I ara també sabem que la postveritat és una mentida; tot i ser una realitat, és una realitat construïda per crear-ne una altra que sovint cerca implicar-nos-hi emocionalment, canviar la nostra percepció. I per fer-ho, perquè la postveritat faci l’efecte que pretén, que visquem immersos en la immediatesa, només atents a allò immediat, és necessari, és essencial.
Què li passa a la fotografia en aquest context? Des del meu humil punt de vista, el problema que té actualment el llenguatge fotogràfic respecte d’altres formes d’expressió és que dins el món de la postveritat i de la immediatesa s’ha convertit en l’eina aparentment més fàcil per a la perversió de tot plegat. A través de la fotografia, forçosament ara en minúscules, cream, distorsionam i compartim la nostra imatge i la de qualsevol cosa que ens interessi comunicar. En el món dominat per la imatge, fer una foto és aparentment més fàcil que fer una pel·lícula. Aparentment, i només aparentment, la fotografia té la immediatesa que requerim a qualsevol instrument, a qualsevol acte, a tot.
Per força, cal remarcar aquest “aparentment més fàcil” que he posat en convertir la fotografia en una eina a l’abast de qualsevol. Una fotografia no és ni de factura ni de consum fàcil i ràpid, com pot semblar als ulls menys culturitzats. Per això ens cal fer contínues apel·lacions a la cultura, de la qual la postveritat i la immediatesa fugen i ens en fan fugir com de la pesta. Perquè amb ella, la mentida es fa evident.
