Opinió 25/08/2013

Carme Pinós: "L'arquitectura espectacle ha existit sempre. Que no ho és la Seu de Palma? I les piràmides?"

Cristina Ros
3 min

Amb grans projectes a França, Àustria, Mèxic, Catalunya i Saragossa, l'arquitecta barcelonina Carme Pinós roba temps a una vida molt ocupada i, sempre que pot, es refugia en una petita casa de la serra de Tramuntana mallorquina. De fet, confessa que, quan fa més de vint anys es va separar de l'arquitecte Enric Miralles, ella només li va demanar dues coses: els llibres que compartien i Mallorca. Assegura que enlloc ha trobat un paratge com aquest.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Fa uns dies, Greenpeace va emetre un informe que situava alguns punts de la costa mallorquina entre els més destruïts d'Espanya. Què en pensa?

A Mallorca hi ha alguns nuclis que s'han fet malbé, però hi ha amplíssimes zones molt ben conservades. Jo diria que, en general, Catalunya i el País Valencià estan molt més triturats que les Balears. Mireu [i apunta a les vistes que domina des de casa seva], la serra de Tramuntana és de les realitats més maques que he trobat mai. Això és un miracle. I aquest encara és un país on es viuen les tradicions sense haver caigut en folklorismes banals.

Al llarg de la serra, molt a prop d'habitatges, es veuen pins morts i mig caiguts. No gaire lluny, a la mateixa Tramuntana, un incendi ha destruït milers d'hectàrees, aquest mes.

La tempesta de fa dos anys va fer caure els pins i, per les retallades o per desinterès, no s'ha netejat. Vivim en un polvorí, molt perillós. Hem de pensar en la història d' El Guepard : tot ha de canviar perquè tot pugui continuar igual. Els governs o ajuntaments no poden impedir tocar una pedra, perquè si no hi ha vida i activitat a les muntanyes o al camp, estem en greu perill.

Què proposa com a arquitecta?

Tot i que no ho he estudiat a fons, s'han de buscar sistemes per conservar el paisatge. Abans hi havia les carboneres, els animals i els pagesos, una activitat que conservava la natura. Enrere no hi podem tornar. Però a França estic treballant en una zona amb una central de biomassa. Netegen els boscos i en fan biomassa. I un 30% de l'energia que consumeixen els espais públics ve d'aquesta central. Els boscos estan nets i treuen energia. A Banyalbufar, prop de casa meva, fan malvasia. Jo la consumeixo perquè sé que ajudo a conservar el paisatge. També s'han d'arreglar les marjades perquè actuen de tallafocs, i permetre petites cases com aquesta perquè cadascuna conservarà el seu entorn.

A França és l'arquitecta del pla mestre per al centre històric de Saint-Dizier. Una gran responsabilitat, no?

Si amb alguna paraula m'identifico és, precisament, amb responsabilitat . En realitat, canvio el poble de Saint-Dizier, és una reforma integral. He buscat que gaudeixin del riu, relacionar zones del centre, crear espais de sociabilitat... M'agrada imaginar com canviarà la vida de la gent.

Hi insisteixo, això és una responsabilitat immensa.

Esclar que ho és. S'ha de pensar que els arquitectes, abans de construir, destruïm (s'han de fer forats, tallar arbres...). La nostra feina és molt visible, i si ho fem malament, hipotequem la vida de les persones, les pots molestar molt. I, en canvi, també podem fer que aquest àmbit en el qual habita una societat l'ajudi a viure millor. Hem de ser profundament conscients d'aquesta responsabilitat.

Perquè, a més, treballa sobretot l'obra pública. ¿No té problemes amb els responsables polítics?

La pitjor cosa que passa a Espanya, en aquest sentit, és que quan canvia el partit de govern, el que entra sembla que ha de fer tabula rasa . Amb això m'hi he trobat sempre per aquí. Així, molts projectes es llencen a la paperera, havent-se pagat. És un despropòsit.

També passa que s'ha fet molta arquitectura espectacular i inútil en el darrer decenni.

Tot ha estat desmesurat. Hem viscut un temps com a nou-rics, i ho paguem i ho pagarem caríssim. Jo diria que el Guggenheim de Bilbao va canviar la història de la nostra arquitectura, perquè es va descobrir que l'arquitectura espectacle era rendible. Ara bé, s'ha de tenir en compte que en tota la història ha existit l'arquitectura espectacle. ¿No és un espectacle la Seu de Palma? ¿I les piràmides, que no ho són? A mi, el que em preocupa és que estigui buida de contingut, com ha passat darrerament tan sovint.

Què li queda d'Enric Miralles?

Entre altres coses, aquest petit trosset de Mallorca. Quan vàrem decidir separar-nos, jo li vaig dir que triés els projectes que volgués entre els que teníem en marxa. A canvi, li vaig demanar la nostra biblioteca i Mallorca. Arquitectònicament, s'ha de pensar que vam estudiar junts, i junts també vam descobrir la manera de fer arquitectura. Som una continuïtat del que vam iniciar junts. Si voleu, jo sóc més continguda, perquè dono gran preponderància a l'expressió estructural. Ell era un gran erudit.

stats