Aquest diumenge de Pasqua, la Fundación Francisco Franco celebrava públicament, amb una piulada, la proclamació de la victòria feixista de l’1 d’abril del 1939: “Cautivo y desarmado el Ejército Rojo”. No és cap novetat que es congratulin de la imposició del Règim i dels morts que deixà i dels milers i milers que encara té a les voravies. La novetat, a l’Espanya d’avui, seria que el govern de l’Estat il·legalitzàs una organització que fa apologia de la dictadura, o, si més no, que deixàs/deixàssim de finançar-la –això també seria una novetat. Com ho seria que la Policía Nacional rebés una ordre d’intervenir cada vegada que, el 20 de novembre, es reuneix la tropa de neofeixistes, braç alçat, a les portes del Valle de los Caídos, en comptes que el PP justifiqui i aplaudeixi que els custodis del monument franquista no es moguin del temple per donar explicacions al Senat sobre el seu incompliment d’una llei, la de Memòria Històrica.
Per les xarxes socials corre un vídeo d’un cacic franquista damunt un cavall, que a Puigdemont li diu de tot manco guapo, que li desitja que “algun moro 'hijo de puta” el sodomitzi i el deixi embarassat, que lloa Tejero i que acaba amb un “viva Franco”. Encara no tenim notícia que cap jutjat hagi actuat d’ofici contra aquest home per amenaces, per odi i incitació a la violència, per enaltiment del feixisme o per racisme. Els falangistes que van fer estralls al Blanquerna encara són al carrer. Valtònyc és a punt d’entrar a la presó amb una condemna de tres anys i mig.
Mentre aquest dilluns el PP ha defensat que fins quatre dels seus ministres cantassin el ‘Novio de la Muerte’ davant la Legió, el funcionari de la presó d’Estremera que va fer un article denunciant que se l’obligàs a custodiar presos polítics ha hagut d’anar a declarar i ja s’estudia obrir-li un expedient disciplinari o, si més no, fer que la seva feina no sigui a partir d’ara un camí de roses. José Ángel Hidalgo, així nom el funcionari, ha dit una obvietat que, no per això, no s'ha de deixar de repetir: “Aquest és un problema polític; a mi no se m'està qüestionant el meu dret a opinar, sinó el dret a opinar d'una determinada manera”.
El “cautivo y desarmado” que signà Franco aquell 1 d’abril del 1939 és avui una estratègia política, amb tot un sistema de poder, de poders, que ho faciliten. De nosaltres, de tots nosaltres, depèn canviar aquest estat de les coses, o “les coses” d’aquest Estat el qual es veu tan clar com ens vol tenir: això, captius i desarmats.
