Cultura i felicitat

Aquesta setmana passada, no pocs mitjans de comunicació es feien ressò dels resultats d'un estudi que, 'grosso modo', conclou que la cultura fa més felices les persones. El treball, que se cenyeix al territori espanyol, està realitzat per Nela Filimon, doctora en Economia i professora de la Universitat de Girona, i ha estat publicat per l'Observatori Social de la Caixa. I en síntesi diu que la participació en activitats culturals i d'oci contribueix a l'augment de la felicitat i a la percepció del benestar. Parla, com solen parlar la immensa majoria d'aquests estudis, del consum cultural, de la cultura com a consum, d'allò que és quantificable (és la via més fàcil d'analitzar-ho), i posa en el mateix sac anar a qualsevol concert, a veure qualsevol pel·lícula, llegir un llibre com llegir-ne un altre, a la vegada que, en el cas concret d'aquest estudi, hi fica també la participació en un esdeveniment esportiu, anar de bars i discoteques o fer una passejada per foravila. Sí, sí, tot és cultura, cert, només que la barreja de conceptes du implícit el perill de confondre més que no aportar llum sobre el tema, a més que la manera de tractar-ho fa un servei a una frivolització de la cultura de la qual segurament anam força sobrats.

De quina felicitat se'ns parla? Si la felicitat és un objectiu lloable de les persones, amb quins paràmetres es defineix aquesta felicitat? Si bé l'estudi apunta des del començament que "no existeix una definició unànime sobre la felicitat", el fet de lligar-la seguidament al consum cultural, és a dir, a la cultura com a cosa quantificable sense els matisos que seria més que just introduir-hi, el que ens du és a lligar-la a la felicitat que aporta el consum, la felicitat que es mostra als anuncis publicitaris o a les comèdies romàntiques més comercials, que és al cap i a la fi la que trobam satisfeta o insatisfeta als 'reality shows' televisius, pura brossa. 

Seguint amb els interrogants, de quina cultura se'ns parla? La cultura com a hàbit aporta infinits beneficis a les persones. És un instrument, no és un objectiu, ni una meta. És la companyia útil i profitosa per fer camí. Et dona eines per a l'anàlisi crítica, ajuda a desenvolupar el pensament, facilita la capacitat de relacionar temes, activa la memòria, t'obre espais per a la presa de decisions... Si tot això i el que hi puguem afegir contribueix a augmentar la felicitat o no, una no n'està gens segura. I tampoc no donaria gaire voltes al tema, segurament perquè a mi, això d'ajuntar cultura i felicitat, sense saber ni de quina cultura parlam ni tampoc quina felicitat perseguim, em sembla com mesclar ous amb caragols per fer un mal cuinat, amb els ingredients intencionadament equivocats. A mi, almenys, em fa la sensació que tot això és una manera de desviar l'atenció cap als aspectes més superficials i eludir la responsabilitat d'afrontar el debat de l'estímul dels hàbits culturals, de l'estimació sincera a la cultura, que no sé si ens faria o no més feliços, però segurament ens donaria eines per aproximar-nos-hi.