SENSE PREÀMBULS: Joan Miró encara ens ofereix ocasions per descobrir-lo. La difusió de la seva obra arreu del món, la revisió una vegada i una altra d’etapes, temàtiques, de tots els llenguatges que explorà i, fins i tot, la sobreexplotació de la seva “marca” encara no han aconseguit exhaurir la capacitat de sorpresa en contemplar algunes de les seves obres. Ho pensava ahir mentre recorria l’exposició Joan Miró. La llum de la nit, que aquesta mateixa setmana ha inaugurat el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (MACE), amb una selecció de 40 obres dels anys 60 i 70. I és que, precisament, les dues darreres dècades de la trajectòria de l’artista català són les que pitjor es coneixen i que, després de veure la tria que s’hi exhibeix, penses també que són els anys de Miró que han estat més injustament tractats. Des del MACE, comprenem que la llum de Miró no s’apagà en els darrers 20 anys, quan ja era setantí i vuitantí. Joan Miró, al marge de l’edat, va mantenir la genialitat, la inquietud d’aprofundir en el llenguatge que havia creat i, sobretot, el coratge per continuar investigant sense por de l’equivocació. Potser Miró en qualque moment pensà si ja no tindria temps per rectificar, per tornar sobre el camí conegut, però davant la força de les obres de l’exposició, saps que, tot i haver deixat la joventut molt enfora, ell no volia caminar a cop segur. Si teniu ocasió de passar per Eivissa, i si no, just després per Ciutadella o per la Fundació de Palma, no deixeu perdre l’ocasió de saludar la radicalitat d’un sac de plàstic groc pintat de negre, algunes fustes i cartrons que s’obren a la imaginació, els caps d’ocells o algun horitzó que, tot i la discreció de la seva llargària, saps que no s’acaba mai.
