El POLITÒLEG Eli Gallardo ha fet córrer aquests dies per les xarxes un missatge que, encara que per tothom és sabut, no deixa de ser més que oportú treure-’l a redol. “Recorda: el dia de reflexió és dissabte, no dilluns”, s’hi llegeix. Idò ja hi som. El dissabte electoral ja és aquí i, atès que en el simple fet de posar una papereta dins una urna ens hi jugam molt més que quatre anys, convé que ho pensem molt a l’hora de triar-la. Molt més que quatre anys, perquè ja sabem que una legislatura pot fer-nos anar un parell de dècades enrere, desabastir molt del que s’ha construït o, contràriament, afavorir que els fonaments que aguanten tota una societat (i no només la d’una minoria) siguin cada cop més sòlids. Cada quatre anys es continua aixecant l’edifici del nostre futur, tan important com això. Sabem que hi ha un gruix de gent que vota per inèrcia, que n’hi ha que es deixen votar, n’hi ha que ho decideixen dins la cabina de les paperetes, de camí cap a la votació i n’hi ha molts, moltíssims, que es fan enfora dels col·legis electorals perquè tanmateix... No és tanmateix. Pensem-hi, pensem-ho bé. I no ho dic per allò que diuen que després, si no ens agrada qualque cosa o moltes de les que es facin, no tindrem dret a queixar-nos. No ho crec així, el dret a la queixa i a la crítica és intrínsec a la democràcia, hagis exercit o no un altre dels teus drets que és triar qui vols que et representi. Ho deia perquè, com tantes altres vegades, pensava en la meva padrina que, en veure que qualque cosa ja no tindria tornada enrere, tot d’una ens ho recordava per si qualcú encara hi podia posar remei. “Déu ens guard d’un ja està fet”. Ara que hi som a temps, pensem-hi.
