ARA QUE JA TENIM un Institut d’Indústries Culturals de les Illes Balears, convindria creure-hi. Si més no, seria bo i necessari que les institucions públiques hi creguessin. Això vol dir tenir molt present amb quin objectiu l’han creat i, almenys, no contravenir, amb els fets, a les paraules que han dit i repetit fins a afartar. Si l’ICIB ha de ser un organisme per donar suport i enfortir la petita, petitíssima, indústria cultural de les Illes -o així se’ns ha venut-, una diria que el principi bàsic que haurien de tenir gravat al front els responsables polítics és que l’Administració pública no ha de fer competència a les empreses del sector. D’això se’n diu competència deslleial, i és tot el contrari del suport tantes vegades anunciat.
El fet és que, amb l’ICIB ja en marxa, les principals administracions públiques editen llibres, engreixen les seves col·leccions i presenten títols i més títols, com si fossin autèntiques editorials, però sense risc econòmic. L’Ajuntament de Palma té, almenys, cinc col·leccions, amb no pocs títols cadascuna, cosa que no es poden permetre la majoria de les editorials balears. Cort encapçala així el llistat de les grans editorials públiques de les Illes. El Consell de Mallorca en té com a mínim dues, de col·leccions, en una de les quals fa no res que ha publicat el número 22, Llibre de la mort de Marià Aguiló. També el Govern autoedita, i n’ha publicat una catefa, de títols, especialment amb l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB), germà biològic de l’ICIB. No cal dir que, a aquestes altures, els membres de l’Associació d’Editors de Balears no entenen res, mentre s’enfilen per les parets.
Si de veres les administracions públiques volen contribuir a enfortir les empreses culturals, i en aquest cas les editorials del país, allò que haurien de fer a l’hora de publicar llibres és optar per la coedició amb un segell del país. Això, a més, significaria pagar només la meitat dels costos d’edició i quedar-se la meitat dels llibres. Ara no és així, ara aquestes institucions treballen l’edició, ho envien a una impremta -curiosament, a la majoria dels llibres, no consta qui els ha imprès-, i després els venen directament a preu de cost o gairebé -fent la competència a les llibreries-, els regalen o es podreixen a qualsevol racó. D’aquesta manera, invisibilitzen els títols, no es preocupen de la difusió més enllà de la foto oficial de la presentació i no tenen canals de distribució. Són unes maneres un poc estranyes d’ajudar la cultura escrita.
No sempre ha estat així: la col·lecció Miscel·lània del Consell de Mallorca es va començar en coedició, per passar després a ser editada directament per la institució insular. Tampoc ho és en tots els casos: la majoria dels ajuntaments mallorquins coediten amb segells de l’illa, amb l’excepció ja dita del de Palma i també el de Calvià.
Cal demanar-se si l’ICIB treballa perquè aquest greuge passi a la història, perquè es reparteixi feina entre els professionals, en comptes de fer-los la competència amb doblers públics. A més de ser ineficaç, és molt lleig.
