QUAN ENCARA COEJA el desacord per la destinació dels doblers de l’Impost de Turisme Sostenible, hi ha qui s’oposa que fins a 7,7 milions de la recaptació siguin per a la construcció de la Caixa de Música, la nova seu de l’Orquestra Simfònica a Palma. A aquestes altures, és més que evident que l’altre temps anomenada ecotaxa necessita una redefinició o un cop de timó que la torni al seu punt original: restituir el territori i el medi ambient del desgastament que hi produeix l’excés de turisme.
El cas de la Caixa de Música és un bon exemple de la desviació dels principis que guiaren la implantació de l’impost, i no n’és l’únic. La Caixa de Música és un projecte cultural, i per a això hi ha una partida econòmica, que és de les més opaques i de gestió més desbaratada de les administracions públiques, i que du el nom de l’1% cultural (apujat pel Ministeri a l’1,5%). Per si a qualcú se li ha oblidat, cosa que no seria estranya, perquè gairebé no se’n sent a parlar, és el tant per cent del cost de les obres públiques que, per llei, s’ha de destinar a projectes de cultura i patrimoni, adquisició de béns, restauració, foment de la creativitat, etc. Entesa com a mesura compensatòria -qui la va concebre ja degué veure que a l’obra pública no es mirava prim a l’hora de gastar i que per a la cultura mai no hi havia doblers-, va servir un temps per decorar amb bubotes escultòriques totes les rotondes de les Illes, i avui no sabem ben bé per a què serveix, ni qui decideix quins projectes es fan amb aquests doblers , ni amb quins criteris es trien els projectes. L’1% cultural és o hauria de ser l’ecotaxa de la cultura i el patrimoni, però avui, si hi ha control sobre allò que fa amb aquesta partida cadascuna de les administracions, en sabem ben poc o res.
Les preguntes s’imposen: Hi ha unes comissions formades per experts que, tot sabent els doblers dels quals es disposa, valorin els projectes culturals presentats per aquesta via? O és, com passa sovint a les administracions, que arriba finals d’any, hi ha uns doblers i a veure com els gastam aviat i de pressa?
Així, amb romanents més o menys sucosos, ajuntaments, Parlament, consells insulars i Govern han adquirit durant dècades la gran majoria de les obres d’art que pengen dels seus passadissos i despatxos. És un patrimoni públic que demostra la barreja de gustos dels polítics que han decidit les peces. Per això, en comptes d’una o unes col·leccions d’art públic, tenim un frit i bullit que respon a qualsevol cosa manco a criteris professionals de qualitat i interès. És cert que, de la darrera crisi ençà, aquesta adquisició d’obres per part dels governants ha baixat notablement, però encara se’n fa, i no s’hauria de permetre en cap cas, perquè respon a vel·leïtats personals, a amistats i a pràctiques molt properes a la corrupció. Si la compra d’obres d’art amb doblers públics i amb destinació al patrimoni comú ha d’estar en mans dels museus o de comissions expertes, el mateix ha de passar amb els projectes de l’1% o 1,5% cultural. A lloure, aquestes coses, ni en broma hi poden anar.
