En el futbol, com en tants àmbits de la vida, no tot és que un jugador fitxi per un equip de Primera, sinó que es guanyi el lloc al terreny de joc. El reingrés de Balears per segona vegada a l'Institut Ramon Llull és un fet a celebrar, però només és l'inici d'un camí que s'ha de treballar bé perquè, com es va dir divendres passat a l'acte de signatura de l'acord entre el Govern i la Generalitat, aquesta vegada la presència de les Illes a la institució cultural sigui un fet irreversible.

La il·lusió que genera formar part d'un equip que distribueix bé el joc i que fins i tot està capacitat per fer jugades dignes de veure a càmera lenta, només es pot alimentar i donar bons resultats amb una estratègia clara, amb criteris de selecció dels jugadors segons la seva qualitat i pensant cada passa que s'ha de fer, perquè d'ella depèn ser o no ser necessari.

La promoció de la cultura a l'exterior, –perquè aquesta és la missió per la qual va ser fundat l'Institut Ramon Llull–, és una tasca determinant no només per aconseguir que els nostres creadors i gestors culturals siguin coneguts i reconeguts a fora, sinó també perquè aquest reconeixement és el que farà més forta la cultura pròpia al propi país. Aquest objectiu ha estat sovint tan malinterpretat des de les instàncies polítiques, en altres èpoques de participació en l'Institut Ramon Llull, que no importava gaire si una activitat duita a terme a l'estranger era observada allà per quatre rates mentre tingués repercussió mediàtica en territori propi. No és això, es tracta de fer-se forts arreu per continuar construint una cultura amb fonaments.

Es va invertir en no pocs projectes a corre-cuita, sense un projecte global que definís quina cultura volem donar a conèixer a l'exterior, com explicar-la i, sobretot, sense posar un nivell elevat que estimuli els creadors i fins i tot els gestors culturals a fer un esforç per estar a l'alçada. Ara que hi tornam a ser, pensem-ho abans d'actuar. Signar és un compromís, però només del bon joc en sortirem tots guanyadors.