Tots ens tenien avesats a veure’ls pujar damunt l’escenari la nit electoral per dir-nos que, d’una manera o una altra, havien guanyat les eleccions. Uns partits es vantaven dels vots obtinguts que els permetrien governar o no, uns altres que serien decisius sense saber gaire bé per què; uns altres veien el seu triomf en la pujada respecte dels comicis anteriors; alguns celebraven que serien la clau per a possibles pactes; la majoria que, havent baixat, mantenien un gruix de fidels als quals estimar per sempre més i continuar treballant-hi perquè, assseguraven, el seu era un trajecte de llarg recorregut. Per un motiu o per un altre, tothom victoriós.
D’un temps ençà, no és així. Sobretot aquest 10-N, quan, amb els resultats a la mà, uns han demostrat els seus nervis perquè, sense importar-hi, han duit Espanya a unes altres eleccions, i això -ells ho saben- la majoria ho percep com una malversació de cabals públics que, a més, complica encara més la governabilitat. Uns altres han admès la seva gran derrota i han hagut de fer la maleta i partir. I la majoria han vist com l'única força realment guanyadora és una amenaça temible i real, ja no per a les formacions, sinó per a tothom que depèn de l’estat espanyol. La ultradreta no només no se n’anirà fins que no toqui poder de ple, sinó que amb ella arrossegarà dretes i, segurament, també formacions d’esquerres.
Entre tots, i en el panorama de les Illes, hi ha un cas que a una li fa especial llàstima: la caiguda de MÉS (o ara MÉS-Esquerra), sense gairebé despentinar-se. Des de les files de MÉS ja ens varen fer saber que no esperaven treure ni un diputat. Això no era cap novetat, no n’han tingut mai, ni amb aquest nom ni amb cap dels múltiples que els han precedit ni entre els que s’hi han unit. Però des que diumenge a partir de mitjan vespre es va confirmar una nova i més gran desfeta, en boca dels líders de la formació ecosobiranista només hem vist com es tiraven pilotes fora: la gent ha optat pel vot útil, ha plogut, fa el fred de la polarització o hi ha un gran cansament. No hi ha res d’això que no sigui cert. Però no és això.
MÉS-Esquerra tenia, en teoria, molts vents que hauria d’haver sabut fer jugar a favor seu. Era l'única formació que es presentava lliure de submissió als designis d’un partit estatal i haurien pogut fer no poques propostes engrescadores fent-nos veure que les Balears existirien a Madrid, com hi seran els de Teruel Existe. Tot i que sabem que el sobiranisme és poc més que residual a les Illes, l’adhesió creix innegablement i l’haurien poguda recollir o liderar-la, a més, sumant Esquerra en el temps del rebuig multitudinari, també a les Balears, contra la sentència del Procés i les actituds abusives de l'estat. En aquest camp, la gent no se’n demostra cansada. I encara més força que tot això a la nostra comunitat, la consciència ecologista ha augmentat extraordinàriament a les Illes, però els de MÉS, tot i ser la força ecosobiranista, no és que no s’hi hagin posat al capdavant, sinó que han avalat i promogut algunes de les accions més rebutjades des de l’ecologisme.
Així les coses, després hem sentit els de MÉS lamentar-se perquè els milers de votants que han perdut han fet vot útil. És MÉS que havia de demostrar que votar-los era útil, i no en campanya, sinó en les seves accions de govern. És MÉS, com qualsevol altre partit, que ha de demostrar que és útil. Si no, l’acabarem trobant que plora perquè plou, pel cansament de tothom o pel fred de la polarització. Tot són excuses, la mediocritat sempre n'ha sabut molt, de crear-ne.
