LOU REED volia ser recordat com un malparit. Durant els dos dies que vaig compartir amb la llegenda del rock al museu Es Baluard, el mes d'abril de 2010, vaig tenir ocasions reiterades per pensar que seguia un manual de com fer-se insofrible. Arribava tard per sistema, semblava calcular que els que l'esperàvem haguéssim tengut temps de dir-li de tot, menys guapo. Quan a la fi apareixia, ho feia amb una cara de pomes agres que tot d'una et deixava fora de joc. Saludar no estava entre els seus costums. I tenia contractat un equip, des del seu omnipresent assistent (un personatge somrient però amb molt males puces), fins a un seguit de tècnics i acompanyants, només per fer les coses encara més difícils. A Lou Reed no li agradava res: ni el cafè que li duien, ni el color de les parets, ni el material del terra, ni les cadires, ni el temps que feia, ni l'hora que era, ni els comentaris, ni el silenci, ni el renou, ni la sonoritat de l'espai. Res li anava bé, i això que tothom feia més del que podia per si hi havia una possibilitat de veure'l satisfet.
FEIA PART DEL GUIÓ. Parlava poc, per no dir gens. Sovint s'amagava dins la caperutxa del seu jersei. Quan obria la boca (més que no obrir-la, feia gestos mai no de complaença), era per llançar algun exabrupte. Llavors en Tom (crec que es deia així el seu assistent), traduïa sense cap mirament allò que el geni havia volgut dir. A hores intempestives, demanava impossibles. Per suposat, a la premsa l'havia de deixar plantada i, fins i tot, perquè deixassin testimoni gràfic de la seva presència, volia que els fotògrafs disparessin la seva càmera amb idèntica mala bava que la que ell els hi demostrava. Lou Reed era el mite, i arribats a aquest punt de la seva vida, el volia cultivar així. Que parlin de mi, i que en parlin malament. Que oblidin el "Sweet Jane", el "Perfect Day", el "Sunday morning" i que oblidin la "Velvet". Ell, que havia estat fill de The Factory, aplicava el que havia après de Warhol i, segurament, es tractava de mantenir la fama encara que fos d'aquesta manera tan molesta, fins i tot potser per a ell mateix.
I TANMATEIX, no ho aconseguia, no només perquè el mite que havia construït amb les seves cançons fos inesborrable (que ho és), sinó perquè hi havia alguna cosa d'entranyable en ell, que feia que se li perdonàs tot o gairebé tot. Entranyable, solidari i culte. No debades, des del Festival de Benicàssim, havia signat contra les autopistes que, a les Illes, planejava construir el govern de Matas, sumant-se a una campanya promoguda pel GOB. Per això, es va posar la barretina, i per això també recità poetes catalans i balears des de Nova York. Al web de l'ARA Balears, aquests dies de condol planetari, el podem reviure posant veu a Blai Bonet. Era així de contradictori. Captaves la seva inseguretat en cadascun dels seus gestos de prepotència. Sabies que et demanava ajuda quan expressava, amb el pitjor tarannà possible, el seu rebuig a qualsevol cosa o a qui fos. Per això també, es transformava davant una nina que, un poc atemorida, li demanava que signàs la portada d'un dels seus discs històrics que havia guardat el seu pare tota la vida. Ell, que mai no va ser dels músics que fan concessions a la nostàlgia del gran públic, es desfeia amb la inseguretat i la tendresa de la menor. I per això, quan havia posat el seu interlocutor o interlocutora al límit de voler galtejar-lo, li acceptava com un xotet trencar la tensió del moment per anar a mirar la lluna sobre la badia de Palma. I, en aquest instant, et semblava tornar a sentir aquella veu: "Hey honey...".
