NO HI HEM DE PENSAR quan ja cremi. Mentre es fan esforços ben lloables per recuperar la part de la serra de Tramuntana que es va cremar l’estiu passat, mentre sorgeixen els primers brots verds de la primavera tot just estrenada, l’altra “serra”, la que no es va cremar i que s’estén de Banyalbufar fins al cap de Formentor, és un autèntic polvorí en molts dels seus trams. Als llocs on la iniciativa privada no ha arribat per netejar-ho, els estralls de les ventades patides anys ençà es veuen al terra o, pitjor encara, en milers i milers de troncs mig tombats damunt altres del tot caiguts, branquetes contra branques, tot sec, tot rostit per la mort dels arbres i el sol dels llargs estius. Com si fos una fogatera a punt de prendre. Ja se sap que la prevenció és escassa en temps de carestia. Però lamentablement també és sabut que la part cremada surt infinitament més cara. Hi ha un deure i uns guanys en el fet de tenir un bé que és Patrimoni de la Humanitat, com és el cas de la serra de Tramuntana. I el deure és mantenir-la almenys en unes condicions que no afavoreixin que qualsevol incidència, qualsevol descuit o qualsevol acció delictiva pugui acabar amb la vida i la imatge d’aquest paratge per molts d’anys. Haver retallat en el manteniment i neteja de boscos i altres espais naturals és un error que pot tenir unes conseqüències gravíssimes. Ja sé que les terrasses de la Tramuntana duen anys amb la llenya preparada per al foc, però també em consta que l’estiu passat, quan una part de la Serra cremava, l’altra part es vigilava atemorida perquè sabia que reunia totes les condicions perquè li passàs exactament el mateix. Cal exigir-ho entre tots, no podem pensar en la muntanya quan crema.
