L’ARXIPÈLAG que formen les nostres illes respon a una realitat més de proximitat que no de sentiment balear. De fet, les onades de la història a vegades les han fetes enfora i d’altres les han unides. Però gairebé en cap moment la mar no ha esborrat mai la gran frontera que hi ha entre elles. Quan fa anys, crec que era durant el primer Govern d’Antich, es va llançar el missatge ‘Quatre illes, un país, cap frontera’, ja de tot d’una es va veure com una declaració d’intencions més que no com a bandera d’un sentiment nacional. A més, lamentablement, aquí les consignes no duren més d’un canvi de color al poder. Que era un miratge, ja es va comprovar en un fet tan poc transcendent però carregat de significat quan, en el vestuari dels equips esportius més rellevants (record el del Reial Mallorca) es va decidir que, encara que el logotip fos el de ‘Quatre illes, un país...’, el nom que l’havia d’acompanyar era el de cada illa per separat. Com a promoció, Illes Balears no servia. Continuam igual o pitjor. El centralisme que s’exerceix des de Mallorca per força ha de crear indignació a Menorca, Eivissa i Formentera. I més quan, just la jornada abans del Dia de les Illes Balears, el president de la Comunitat no té cap mania a dir que, si fos per ell, eliminaria els consells, l’òrgan més propi de cada una de les illes. Crec no equivocar-me si dic que, posats a demanar a menorquins, eivissecs i formenterencs què eliminarien abans, el Consell insular o el Govern, aquest se n’aniria en orris. Potser no hi ha d’haver sentiment balear i, en tot cas, no pot ser una imposició. Potser, com em deia ahir l’escriptor Miquel Àngel Maria, només n’hi hauria d’haver un poc més a efectes pràctics. En les connexions, per exemple.
