SOM A LA COA per passar el control de seguretat de l’aeroport de Palma. Ara també hi ha màquines on tu mateixa has de posar la targeta d’embarcament perquè en detectin el codi de barres. Però com que aquest nou sistema està d’estrena, el personal de l’empresa de seguretat que abans et deia allò de “es treguin el cinturó, monedes, encenedors, rellotge, sabates” i no sé quantes coses més mentre feien una ullada a la teva targeta, ara és al costat de les màquines per ajudar a passar el nou tràmit. Fins aquí tot entra dins la normalitat dels darrers anys. Davant meu, una dona sola d’una seixantena no acaba de posar el codi de barres al lloc que correspon. El guarda de seguretat, amb veu disposada a mostrar-lo catxondo, li amolla en castellà: “Avui l’ajut senyora, però la propera vegada ho haurà de fer vostè. I si no, cap a casa amb el seu marit!”. I riu ell de la seva nul·la gràcia, mentre la dona passa sense fer ni mig somriure. Hi ha frases que ni de conya es poden dir, sobretot perquè et pots posar a tremolar de pensar com i per què li haurà vingut al cap a la bèstia que l’ha pronunciada. Fa tot just dos dies que una altra dona moria apunyalada a Mallorca per la seva exparella perquè ella havia decidit trencar la relació. Aquesta és una xacra social que ve del temps que, a una vella amiga, quan anava a la Guàrdia Civil a denunciar que el marit l’atupava, li deien: “Vés a saber què li hauràs fet tu! Au, cap a casa amb el teu marit, que és el que et toca”. Per ventura aquells guàrdies també feien la rialleta.
